Cinema i esport

Voler fer una entrada sobre cinema i esport demanaria tornar a penjar 30 videos en una sola entrada i és quelom que de moment miraré d'evitar. Així que avui parlaré una mica en general de com es casen l'esport i el cinema i de mica en mica aniré estirant del fil.

Si una cosa és certa és que els americans són uns apassionats del cinema, l'espectacle i l'esport. I sobretot de l'esport entès com un espectacle. Els shows de la mitja part de la SuperBowl, les cheerleaders, les festes pre-game, el públic disfressat i ballant com en Homer Simpson a les graderies de qualsevol lliga professional...

Doncs bé, tot això li queda molt bé al cinema. I millor li queda encara quan a l'espectacle que ja de per si ens pot oferir l'esport, li sumem la èpica, l'esforç de superació, els underdogs que guanyen contra tot pronòstic...

D'històries així, el món de l'esport n'és ple i el cinema, sovint ha aprofitat aqustes històries per regalar-nos grans pel·lícules, o de vegades potser pel·lícules no tan grans però que d'una manera o d'altre ens han arribat i potser per una estona ens han fet sentir tots un experts en esports del que potser amb prou feines n'hem sentit parlar.

Valgui auqesta primera entrada com una senzilla aproximació a un tema que tocaré amb profunditat mica en mica, amb un llistat incial i no gens exaustiu de diferents esports i pel·lícules que han versat sobre aquest esport o on més o menys hi ha aparsecut amb una certa importància.

Futbol: Escape to Victory, Goal, Los ases buscan la paz, A Minor Miracle, Fever Pitch, Hooligans..

Bàsquet: Space Jam, Hoosiers, Basket Music, Blue Chips, White Men Can't Jump, Coach Carter...

Baseball:  The Natural, A League of their own, Major League, Field of Dreams, Moneyball, Bull Durham...

Futbol americà: Mean Machine, Remember the Titans, Any Given Sunday, Rudy, Friday Night Lights...

Boxa: Rocky, Million Dollar Baby, Raging Bull, Ali, The Hurricane, Cinderella Man, The Fighter...

Hoquei gel: The Mighty Ducks, The Miracle, Slap Shot...

Automovilisme: Driven, Days of Thunder, Winning, Grand Prix, Cars...

Altres: Chariots of Fire (Atletisme), Cool Runnings (Bobsled), The Color of Money (Billar), Karate Kid (Karate)...

Sobre algunes d'aquestes pel·lícules i sobre d'altres que proposeu n'aniré parlatn de mica en mica al bloc.

Millor cançó als Oscars

Doncs em vaig quedar parat quan vaig veure que aquest any només hi havia dues cançons nominades al premi a millor canço a la cerimònia dels Oscars i m'ha semblat que no estaria malament donar una repassada a diverses cançons que en el seu moment van estar premiades o potser fins i tot només nominades a aquesta categoria. Potser no és el premi que més prestigi dona a una pel·lícula, pèro també algunes d'elles han format part de la banda sonora de les nostres vides i just seria retre un petit homenatge a aquestes, en alguns casos, joies.

L'Oscar a la millor cançó es concedeix desde 1934 i el primer premi que trascendeix a la història més enllà del cinema per convertir-se en una icona popular és Over the rainbow de The Wizard of Oz, premi de l'Acadèmia del 1939.

Aquesta categoria sempre ha estat mimada pel cinema d'animació i Disney, evidentment ha acaparat una gran quantitat de premis a la millor cançó de l'any. El primer d'ells fou el 1940 amb When you wish upon a star de Pinochio, l'any 1940.

Sento una especial predilecció per la cançó guanyadora a l'Oscar a la millor cançó de 1944. Bing Crosby interpretava Swinging on a star a Going my way, si bé potser molts recordaran millor la interpretació de Bruce Willys i Danny Aiello a Hudson Hawk i que els servia per cronometrar un robatori perfecte. Compareu les versions.

La interpretació de Doris Day de Whatever will be, suposaria un Oscar per The Man who new too much d'Alfred Hitchcock.

La cançó de 1961 la posaria  Breakfast at Tiffany's amb Moon River.

Disney tornava a endur-se el premi a la millor cançó amb l'entranyable Chim Chim Cher-ee de la no menys màginca Mary Poppins. La cantava Dick Van Dyke i val a dir que la pel·lícula es manté com la més nominada de la història de Disney amb 13 nominacions. Només Titanic i All about Eve han optat a més premis. D'aquests 13 premis, a més del de millor cançó se'n va endur 4 més.

1969 sonava al copàs d'una romàntica i optimística cançó anomenada Raindrops keep falling on my head que sonava a Bustch Cassidy and the Sundance Kid.

Els 70 arribaven i amb ells, la música disco i les blaxploitations com Shaft, que guanyaria l'Oscar a millor cançó pel tema que acompanyava els títols de crèdit.

El 1976. l'Oscar a la millor cançó recauria en Evergreen de la pel·lícula A star is born. Malgrat això potser molts recordaran molt més la cançó que acompanyava la gran guanyadora de la nit, que era Rocky. La seva cançó, la nominada i no premiada Gonna fly now.

El 1978 seria l'any d'una altre peça disco, Last dance de la pel·lícula Thanks God It's Friday, per molts, la pitjor pel·lícula de la història en aconseguir un premi de l'Acadèmia, encara que la cançó és d'aquelles que fan que els peus et vagin sols.

I els 80 arribaven i la música disco seguia trencant a les pistes de ball i també obtenia reconeixements als premis de l'Acadèmia. Fame assolia l'Oscar del 1980 amb un tema que passaria a la història del cinema i de la televisó amb la posterior adaptació de la pel·lícula.

Els 80 van ser molt prolífics musicalment parlant a les gales dels Oscar. 1982 va veure triomfar una balada interpretada per Joe Cocker i Jennifer Warnes. Sota el títol d'Up where we belong, el tema principal d'An Officer and a Gentleman va marcar una època i encara és una de les melodies cinematogràfiques més recordades.

L'any següent, 1983 va se l'any de Flashdance (al menys, musicalment parlant), una pel·lícula en que una noia compagina la seva feina de soldadora amb els seus somnis com a ballarina. Flashdance... What a feeling endur-se el premi a la millor cançó. La mateixa pel·lícula també tenia nominada la cançó Maniac.

1984 va veure com el premi se'l enduia un mig temps interpretat per Stevie Wonder per una comedieta anomenada The Woman in Red que tampoc tenia gaire més que una gran cançó principal I just called to say I love you. Aquell anys però d'altres cançons que van competir a la categoria van resultar també grans èxits com Ghostbusters o Footloose, els temes principals de les pel·lícules amb el mateix títol.

1985 era l'any de Lionel Ritchie interpretant Say you, say me de la pel·lícula White nights. La derrotada va ser aquell any The Power of Love de la pel·lícula Back to the Future.

I si An Officer and a Gentleman havia triomfat ans enrere, la cançó d'una espècie de remake no confès va triomfar a l'edició de 1986. Take my breath away, interpretada pel conjunt pop Berlin  i pertanyent a la pel·lícula Top Gun, va ser la guanyadora d'aquell any.

Però si una sola cançó haguessim de triar de la dècada, potser per èxit més que per qualitat, aquesta hauria de ser (I've had) The time of my life, interpretada de nou per Jeniffer Barnes amb la companyia de Bill Medley. El tema final de Dirty Dancing marcaria a una generació d'adolescents a la vegada que s'enduia el premi a la millor cançó el 1987.

Entrariem aviat, i a cavall entre dècades, a l'etapa Alan Menken. El binomi Menken-Disney va funcionar de meravella a la revifalla de la producció de llargmetratges d'animació per part dels estudis hereus del llegat de Mickey Mouse. Entre 1989 i 1995 el compositor va guanyar 4 premis per les seves partitures d'altres 4 pel·lícules d'animació de la factoria Disney. Under the Sea (The Little Mermaid, 1989), Beauty and the Beast (Beauty and the Beast, 1991), A Whole New World (Aladdin, 1992) i Colors of the Wind (Pocahontas, 1995) van convertir l'Oscar a la millor cançó en territori acotat per Disney i Menken. És més, una de les poques interrupcions d'aquest regnat va ser a càrrec de The Lion King, de la mateixa factoria Disney si bé obra d'Elton John quan Can you Feel the Love Tonight va assolir el premi de 1994.

 

Aquesta "tirania" del cinema d'animació només va ser interromput per Bruce Springsteen i Streets of Philadelphia de la pel·lícula Philadelphia. Aquest drama sobre la SIDA va ser perfectament traslladat a una cançó preciosa amb lletra i música i interpretada per The Boss.

1997, va ser l'any Titanic. El vaixell enfonsat va tornar a la vida sota la direcció de James Cameron que va convertir en or pràcticament cada nominació de la seva pel·lícula. My heart will go on, a part de ser una ensucradíssima balada empalagosa on les hi hagi va omplir de notes els somnis més romàntics del final de segle amb la veu de Celine Dion.

El segle XXI va arribar amb nous ritmes i així com als 70, la música disco va omplir les gales dels Oscar, els 2000 sonaven rapers. Eminem va aconseguir l'Oscar a la millor cançó per Loose yourself a la banda sonora d'8 Mile l'any 2002.

I no voldria acabar aquest repàs musical sense esmentar la única cançó en castellà que ha guanyat aquest guardó i ho va fer amb una certa polèmica. El 2004, el cantautor uruguaià Jorge Drexler, estava nominat a l'Oscar a la millor cançó per Al otro lado del río, de la pel·lícula Diarios de motocicleta. A darrera hora, però i malgrat estava previst que l'autor interpretés la cançó en directe durant la gala, l'Acadèmia va decidir prescindir de Drexler a l'actuació dient que com que el cantant no era conegut als EUA, baixaria l'audiència televisiva mentre ell cantés. En el seu lloc, dues cares més conegudes pel públic nordamericà com Antonio Banderas i Santana, interpretarien el tema. En guanyar l'Òscar, Jorge Drexler va decidir cantar un trocet de la cançó a l'hora de recollir el guardó per poder dir que finalment si que havia cantat a la cerimònia dels Oscar.

 

Així doncs, aquí queda un bon recull de cançons que han acompanyat un enorme grapat d'imatges per formar un petita història del cinema amb les seves cançons incloses que espero us hagi agradat a tots.

La nit dels Oscar

L'entrada d'avui, serà escrita en directe durant la cerimònia dels Oscar. A veure com surt!


Doncs comença la vetllada amb Morgan Freeman donant pas a la presentació del clip interpretat per Billy Cristal en el que l'actor apareix en mig de les diferents pel·lícules nominades a la nit. Després del clip, apareix el mateix Cristal que efectua el seu esperat número musical dona pas a Tom Hanks, que serà l'encarregat de donar els primers premis de la nit. Hanks diu que són els premis a la gent que acaba donant el look a la pel·lícula i són els de millor fotografia i millor direcció artística, i ambdós aniran a parar a Hugo que s'imposa a les favorites en aquests apartats The Tree of Life i  The Artist.

Veiem a continuació un video sobre diferents moments de la història del cinema en els darrers anys amb imatges de Titanic, Avatar, Ghost, The Princess Bride, Le Fabuleux Destin d'Amelie Poulain... acabant amb l'escena del restaurant de When Harry Met Sally, amb el mateix presentador, uns anys més jove. Cameron Díaz i Jenniffer López apareixen en escena per entregar els premis al millor disseny de vestuari i maquillatge. El primer va a parar a The Artist, que aconsegueix així el seu primer premi de la nit mentre que el segon acaba a les mans dels homes que han convertit a Meryl Streep en Margaret Thatcher a The Iron Lady.

Sandra Bullok fa a continuació una introducció sobre la llengua de les pel·lícules i és per presentar el premi a la millor pel·lícula de parla no angles que és per a Jodaeiye Nader az Simin (Una separación a Espanya), d'Iran. Acte seguit, Christian Bale presenti la millor actriu de repartiment que va a parar a mans d'Octavia Spencer pel seu paper a The Help.

El següent video que presenta Cristal és una paròdia sobre els test groups, els grups de gent amb els que es fan passes previs de les pel·lícules amb públic per veure les seves reaccions als diferents moments de la pel·lícula. Acte seguit surten a escena els presentadors al premi al millor muntatge i aquest és per The Girl with the Dragon Tatoo, la versió americana de Millenium. Presenten també el premi al millor muntatge de so i millor so i Hugo es fa amb els seus tercer i quart premis de la nit començant a destacar en els premis tècnics de la nit. Greg P. Russell, nominat per Transformers: Dark of the Moon, al muntatge de so, marxa a casa sense premi per 15ena vegada.

Greg Russell, 15 nominacions 0 Oscars.

Peggy i Kermit, dels Muppets presenten un clip sobre què representa anar al cinema que s'acaba convertint en un espectacular número de circ a càrrec del Circ de Soleil. Billy Cristal parla ara del nominats i assitents a la gala de més edat (veiem a Max von Sydow) abans de presentar a Gwyneth Paltrow i Robert Downey Jr. que donaran els premis al millor documental, que serà per Undefeated, la història d'un equip de futbol americà de barri marginal que acabarà triomfant. Chris Rock entra a continuació a l'escenari per presentar el premi a la millor pel·lícula d'animació, que va a parar a les mans de Rango per davant de Chico y Rita, de Fernando Trueba.

Després de la brometa de Billy Cristal sobre el maquillatge i els efecte visuals, Ben  Stiller en escena acompanyat d'una noia amb poca gràcia amb un gag que s'allarga massa, però el cas és que acaben presentant el premi als millors efectes visuals i Hugo segueix el seu camí triomfant amb el seu 5è premi de la nit. Melissa Leo és la següent actriu que surt a l'escenari i presenta el premi a millor actor de repartiment que serà pel veteranissim (82 anys) Christopher Plummer per Beginners. Amb aquest premi, Plummer es converteix en l'actor de més edat en ser premiat per l'Acadèmia en tota la seva història.

Plummer,  82 anys, premiat avui. 

Ens recorda la retransmissió de Canal + que Harry Potter, finalment, després de 12 anys i 8 pel·lícules, no s'emportarà cap premi malgrat les 16 nominacions de diversos tipus que ha tingut. Potser després de tot, els premis no són indispensables per guanyar diners...


Torna a sortir Billy Cristal a escena fent broma amb Nick Nolte o Martin Scorsese entre d'altres i dona pas als premis musicals de la nit i als Penélope Cruz i Owen Wilson que presentaran el premi a la millor banda sonora original, premi que recau en The Artist. Will Ferrell i Zach Galifianakis apareixen fent el número tocant els platerets i presenten el premi a l amillor cançó original i el premi va per Man or Muppet de The Muppets. Val a dir que en aquesta categoria només hi havia dues cançons nominades quan altres anys havia estat una de les categories que duia el pes de la gala.

Angelina Jolie puja a l'escenari per presentar el premi als millors guions. El guió adaptat va a parar a The Descendants per la seva adaptació del llibre de Kaui Hart Hemmings, que per cert, té un petit paper a la pel·lícula. El guió original el guanya Woody Allen per la pel·lícula "catalana" Midnight in Paris. No obstant, Allen, com és costum en ell, no es present a l'entrega perquè a aquelles hores sempre es troba tocant el calrinet al Cafè de l'Hotel Carlyle.

A continuació es recorda que en dies anteriors es van entregar els premis especials als avenços tècnics a nous invents relacionats amb les càmeres i els aparells necessaris per enregistrar les pel·lícules i passem al premi als millors curts. Després de bromes entre les presentadores sobre la mida de les pel·lícules i de les salsitxes, The Shore, sobre el conflicte polític a Irlanda, s'emporta el de millor curtmetratge d'acció real i Saving faces, sobre un metge que opera les cares desfigurades de dones maltractades al Pakistan, el del millor curtmetratge documental. El millor curtmetratge d'animació és per The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore. A continuació el podeu veure sencer!

Michael Douglas apareix a l'escenari del Kodak Theater per presentar el premi al millor director. Diversos actors presenten els directors nominats i el premi acaba a les mans de Michel Hazanavicius per The Artist. Aquest premi acostumava a ser el penúltim de la nit, però aquest any l'han avançat.

Hazanavicious, premiat per la direcció de The Artist.

Billy Cristal presenta a continuació a Meryl Streep, 17 vegades nominada amb un parell d'Oscars a casa seva. Puja a l'escenari la inèrpret de The Iron Lady per presentar els premis honorifics que es van entregar al novembre anomentas Premis del Governador.


Arriba el moment en que Billy Cristal presenta l'homenatge als que ja no hi són entre nosaltres amb una cantant entonant What a wonderful world. Jane Rusell, Whitney Houston, Peter Falk, Cliff Robertson, Sidney Lumet, Steve Jobs (!?), Ben Gazzara, Elisabeth Taylor són alguns dels recordats en un clip molt emotiu.


Natalie Portman surt en pantalla per presentar el premi a millor actor. Dirigeix unes paraules a cada un dels nominats, però el premi és per a Jean Dujardin per la seva interpretació a The Artist. Dues paraules en tota la pel·lícula i una gran interpretació muda li han donat el premi a aquest francès de 39 anys.

Dujardin, primer actor francès guardonat.

Billy Cristal fa broma sobre què deuen estar fent els francesos per celebrar la victòria de Dujardin abans de prensetar a Colin Firth, que serà l'encarregat d'introduir a les intèrprets nominades al premi a la millor actriu. Al igual que Natalie Portman, dedica unes paraules a cada una d'elles abans d'atorgar el premi a Meryl Streep que després de 17 nominacions, s'emporta el seu tercer guardó a casa per The Iron Lady.

Mery Streep a Sophie's Choice, 1r Oscar.

I a The Iron Lady.

A Kramer vs. Kramer

I l'encarregat de donar el premi a la millor pel·lícula puja a l'escenari. Es tracta de Tom Cruise i ens presenta totes les nominades al premi més important de la nit. I el premi, 5è de la nit i gran guanyadora de la nit, és per The Artist.

The Artist: Millor  pel·lícula, direcció, actor principal, banda sonora i disseny de vestuari.

Acaba doncs la gala amb una gran guanyadora, The Artist, i amb Hugo que amb 5 premis encara que menors, convidarà a molta gent a visitar els cinemes en els propers dies. No oblidar tampoc a Mery Streep que no només ha guanyat el seu tercer Oscar sinò que a més a servit de base per guanyar el premi al millor maquillatge ja que ha estat ella a qui l'han hagut de convertir en Margaret Thatcher en una gran interpretació que suporta una pel·lícula que tampoc ha estat massa enaltida per la crítica.
La gala en si, justeta, amb pocs moments brillants, si de cas el de el Circ de Soleil. Amb una primera meitat molt àgil i una darrera hora força més feixuga. La presentació a càrrec de Billy Cristal, correcta, força en la seva línia. Però amb tot, no serà aquesta una edició dels Oscars que es recordi gaire més enllà.


Senyors, quarts de sis del matí, molt bona nit a tothom!


Llista de premis
Millor fotografia: Hugo
Direcció Artística: Hugo
Disseny de vestuari: The Artist
Maquillatge: The Iron Lady
Pel·lícula de parla no anglesa:  Jodaeiye Nader az Simin (Iran)
Actriu de repartiment: Octavia Spencer (The Help)
Muntatge: The Girl with the Dragon Tatoo
Muntatge de so: Hugo
So: Hugo
Documental: Udefeated
Pel·lícula d'animació: Rango
Efectes visuals: Hugo
Actor de repartiment: Cristopher Plummer (Beginners)
Banda sonora: The Artist
Cançó original: Man or Muppet (The Muppets)
Guió adaptat: The Descendants
Guió original: Midnight in Paris
Curtmetratge d'acció real: The Shore
Curtmetratge docuemental: Saving Faces
Curtmetratge d'animació: The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore
Director: Michel Hazanavicious (The Artist)
Actor: Jean Dujardin (The Artist)
Actriu: Meryl Streep (The Iron Lady)
Pel·lícula:  The Artist

Phenomena, l'experiència definitiva

Quants dels que als 80 ja teniem us de raó (o estàvem en edat de tenir-lo) no haviem trepitjat alguna de les sales de doble sessió contínua un dissabte per la tarda? Abans que els videoclubs acabessin amb elles jo era un dels tants crios que tantes vegades com podia m'escapava el dissabte o el diumenge a la tarda a algun dels cinemes de barri a veure alguna de les reestrenes que allà s'oferien a un preu força més econòmic que els grans cinemes d'estrena.


Poso en antecedents als alumnes qe llegiran aquesta entrada i que amb prou feines coneixen els cinemes de menys de 10 sales fora de centres comercials i encara menys els cinemes de reestrena. Abans de baixar les pel·lis per internet, abans fins i tot que els cinemes es convertissin en multi-sales, el recorregut comercial d'una gran pel·lícula fa 25 anys era: estrena a Estats Units, estrena al cap d'uns mesos al cinemes més importants de Barcelona, Madrid, etc..., posterior estrena a d'altres cinemes de ciutats més petites i pobles i reestrena als cinemes de barri. Entre l'estrena a un gran cinema com podia ser el Palau del Cinema, l'Urgell, el Bosque... fins a la reestrena a un cinema de barri com ara el Texas, el Delícies o el Verdi (que eren els de Gràcia, als que jo anava), podia passar un any o dos ben bé. I després, un dia o altre, les pel·lis acabaven sortint en video.


El cas és que les estrenes podien durar mesos i mesos als grans cinemes. No hi havia descàrregues per internet, ni top manta ni res d'això. La piratèria en video estava a les beceroles, per no dir que no tothom tenia video, és clar. Amb això, una gran estrena com podia ser ET, una d'Indiana Jones, Star Wars o demés, podia estar-se tres, cinc o vuit mesos en cartell tranquil·lament. Anar al cinema era un esdeveniment més semblant a anar al teatre avui dia que no pas a anar al cinema fast food d'avui. Però com passa avui dia, barat tampoc no ho era tant. La sol·lució més econòmica pels nanos i les famílies era anar als cinemes de reestrena. Allà què hi donaven? Doncs molt fàcil. Aquella pel·lícula que feia un any que corria per diversos cinemes era programada juntament amb una altra, sovint de menys èxit o més antiga de manera que en acabar una pel·lícula, en veies una altra després d'un petit descans per anar al WC, a comprar crispetes o petar la xerrada. I a més, tot a un preuforça interessant. Mentres una entrada per un cinema d'estrena podia costar possem uns 3 euros (500 pessetes de l'època no eren cap dispendi però més del que suposen avui dia, si), al Texas hi podies veure dues pel·lícules per la meitat de preu més o menys. 


Per tenir als crios entretinguts, era fantàstic. Els pares podien deixar els nens al cine a les 15:30 i fins les 20:00 no hi havia nens. ¿Imagineu ara poder passar la tarda per cinc euros veient dues pel·lícules al cinema? I a més, com que de cinemes de barri tampoc n'hi havia tants i era una manera d'entretenir-se prou popular entre els nanos, segons la sessió era molt fàcil trobar-se a la mitja part a companys de classe o de l'escola que havien optat per la mateixa manera de passar la tarda.

Breu notícia sobre el futur tancament del cinema Texas apareguda a la Vanguardia el 1995.

Si anessim 25 anys enrere, al Delicias, allà on ara hi trobem un conecesisonari de Saab, a la Travessera de Gràcia hi podriem veure Pirates (1986) de Roman Polanski i Iron Eagle (1986). Perquè és clar, un tema que no em comentat és que les pelis que es veien a les dobles sessions no acostumaven a ser pelis d'escarrassars'hi gaire. Acció, aventures, comèdia i ciència ficció acostumaven a ser els gèneres predilectes d'aquestes tardes de cinema. No hi busquessim pas grans pel·lícules d'art i assaig ni cinema independent ni res que d'allò que avui poguessim veure al Verdi Park, Méliès ni similars. Adrenalina, riures i mastegots eren els plats principals dels menus cinematogràfics de cada tarda. I cada setmana, canvi de menú. Setmana si, setmana també, les dues pelis que es projectaven canviaven per tal de renovar els ànims dels espectadors i que repetissin la setmana següent.

Detall de la caretellera publicada a La Vanguardia dels dia 27 de febrer de 1987

Doncs bé, tota aquesta introducció ve a sant de presentar una iniciativa que fa més d'un any que funciona a Barcelona i que ja ha viatjat també a Madrid. S'anomena Phenomena: The ultimate cinematic experience i ja ha convocat prop de 30 mil espectadors al Cinema Urgell de Barcelona en sessions especials durant les que es projecten 2 pel·lícules d'entre els 70 i els prmiers 90 per recordar l'esperit d'aquell cinema de barri. Les sessions no tenen una periodicitat excta, acostuma a haver-hi una o dues cada mes i s'anuncien amb temps per les xarxes socials. El que va començar com una raresa per 4 nostàlgics s'ha covertit en un fenòmes social per joves que tenen la possibilitat de descobrir nous clàssics en pantalla gran després d'haver-los degustat durant anys només per televisió. La seva propera sessió, The Goonies i The Priocess Bride, va esgotar les 1800 localitats del cinema en poques hores i això ja va sent habitual en algunes de les seves projeccions. De fet, per Reis es va anunciar una sessió sorpresa en la que també es van exhaurir les entrades sense ni tan sols anunciar-se quines pel·lícules es projectarien, però el públic ja sap que a les sessions de Phenomena, avorrir-se és quelcom totalment impossible. Jutgeu vosaltres mateixos el video de presentació del concepte Phenomena.

Pel·lícules com Alien, Jaws, Gremlins, MIssing in Action, Superman, The Spy Who Loved Me, Ghostbusters, ET, Back to the future... ja han passat per l'Urgell i algunes d'elles estan visitant de tant en tant Madrid amb un èxit igualment aclaparador. Totes elles, per cert, en Versió Original subtitulada per ser degustades com a bons cinèfils i sovint acompanyades d'alguna sorpresa comla visita d'algun director o actor de les pel·lícules projectades amb qui parlar en acabar la sessió. I si encara dubteu, mireu-vos el video de presentació de la segona temporada de Phenomena.

Així doncs, les properes sessions de Phenomena us esperen a tots per viure o reviure la sensació de les sessions dobles al cor de la Barcelona del segle XXI. Teniu el link de Phenomena per estar puntualment informats a la secció de Webs de cinema del bloc a la dreta de la pantalla.

Pòsters d'Oscar (II)

Doncs seguint la sèrie inciada ahir sobre aquest cap de setmana tan esperat, avui van els pòsters de les darreres 23 pel·lícules guardonades amb el premi a millor pel·lícula. Cinema per tots els gustos per anar fent boca de cara a allò que ens espera demà, la nit de la catifa vermella, els pentinats perfectes, les joies deixades i els modelets prèt-a-porter. Una nit de somriures i aplaudiments falsos per part dels no premiats, i d'agraiments als pares que sempre em van recolzar, al meu marit que està aquí amb mi i als nens que m'estan veient per la TV per part dels guanyadors. La nit que de tant en tant em fa anar dilluns al cole amb una mica més de son del normal.
Una nit que aquest any, tampoc crec que em tregui la son, la veritat, però que m'agradaria que em despertés al son  de Bebo Valdés i de la música de Chico y Rita, nominada al Oscar a la millor pel·lícula d'animació.

Pòsters d'Oscar (I)

La matinada de diumenge e dilluns s'entrgaran els premis més importants del cinema, els Oscar. D'ença 1928, 79 han estat les pel·lícules premiades com a millor pel·lícula de l'any. Com a tots els premis, sempre hi ha qui està d'acord i qui no. Grans pel·lícules han estat obviades pels acadèmics de l'any con Citizen Kane (1941), considerada perls crítics com una obra mestra de la història del cinema. En canvi, d'antres pel·lícules molt menors han aconseguit l'estatueta que més busquen els estudis i productors pels diners i el prestigi que sol comportar aquest honor. D'aquestes, The Greatest Show on Earth (1952), en seria un bon exemple.
Vagin en aquesta primera tongada els posters de les 60 primeres pel·lícules que van aconseguir aquest desitjat honor.

Cinema per a cecs

De vegades veiem a la televisió que tal o qual pel·lícula està audiocomentada per a cecs. Buscant informació sobre aquest tema he trobat una web prou interessant que parla del cinema per a cecs i en va penjant pel·lícules audio-comentades. Us en deixo aquí la traducció.
En què consisteix el cinema per a cecs? Qui ha dit que els cecs no poden gaudir d'una bona pel·lícula, d'un video-documental i d'una obra de teatre? És clar que és possible, gràcies a l'audiodescripció, a alguns sons ambientals i a la imaginació de la persona amb discapacitat visual. El cinema adaptat per a cecs utilitza el Sistema d'Audiodescripció (Audesc) un programa que permet a les persones cegues i amb baixa visió tenir accés a les pel·lícules, video-documentals i altres manifestacions culturals i d'esbarjo.
Les descripcions parlades complementàries proporcionen informació a l'espectador cec sobre les actituds, gestos i moviments dels actors, característiques del vestuari, breus descripcions de llocs, color i plànols espaials de les escenes, la principal finalitat dels quals és detallar de manera acotada aspectes visuals que conflueixen als diàlegs. El Sistema Audesc consisteix en una banda reservada que permet la inclusió, en uns quants segons, d'una veu en off que resumeix els detalls visuals més il·lustratius de la pel·lícula.
Guionistes especialitzats en audiodescripció el·laboren la pista parlada que s'afegeix a la pel·lícula original sense alterar-la. Principalment, aprofiten les escenes sense diàlegs dels actors per incloure la descripció. L'Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) deisposa d'una filmoteca, on poden trobar-se tot tipus d'adaptacions audiovisuals en el Sistema Audesc: pel·lícules antigues com Breakfast at Tiffany's (Esmorzant amb diamants), actuals com The Lord of the Rings (El Senyor dels Anells) i 21 grams, igal que documentals i dibuixos animats com Lady and the Tramp (La dama i el rodamón); també hi ha obres de teatre musicals com The Phantom of the Opera (El fanstama de l'òpera).
Aquesta filmoteca, a més, compta dins el seu patrimoni amb produccions pròpies com la sèrie de dibuixos animats Nicolás, protagonitzada per un nen cec que s'afanya a posar de banda les barreres socials i culturals imposades per les persones que veuen i que obstaculitzen la seva integració a la societat, la qual fou transmesa per TVE 1adaptada al Sistema d'Audiodescripció.


Si voleu saber més sobre la ceguesa i sobre les pel·lícules per cecs podeu buscar informació a:
http://www.contactobraille.com
http://www.ciudadrodrigo.net/feriateatro/feria99/audesc.htm
http://www.erudit.org/revue/meta/2004/v/n2/009350ar.html (en anglès, interessantíssim)
http://www.once.es/new/otras-webs/catala
http://www.once.es/new/sala-de-prensa/publicaciones-y-documentos/Perfiles/anteriores/2010/perfiles-260/Accesibilidad/Accesibilidad/?searchterm=audesc


I una bona col·lecció de pel·lícules audiocomentades per cecs a:
http://www.endonech.es/cinema/tiflo_cinema.html


I si en voleu escoltar una mostra aquí teniu The Wizard of Oz (1939), encara que a alguns us alegrarà saber que en castellà, El Mago de Oz en Sistema Audesc. Us convido a tancar els ulls i escoltar la pel·lícula com la veuria un cec. És una experiència i la pel·lícula, un encant!

1a part

 

2a part

3a part

23 de febrer

Avui fa anys d'un important episodi de la història d'Espanya més recent... o no tant, perquè ja han passat 31 anys de l'intent de cop d'Estat que diversos comandaments militars encapçalats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero van dur a terme assaltant el Congrès dels Diputats durant la sessió d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern.
Pels mestres pot ser un record d'infantesa d'aquells que ens apropem per sobre o per sota als 40 o quelcom viscut intensament a la joventut per aquells que compten enrera els cursos que els falten per la jubilació. Per no parlar de que ja tenim una nova remesa de mestres que surten fa poc de la facultat i que són més propers a Pikachu que a Milans del Bosch als quals els hi sona tant el 23 F com a mi els pantans que inaugurava Franco.

Per aquests darrers i pels alumnes que hagin d'estudiar el tema, si bé el material documental és abundant, el cinema espanyol compta amb alguna pel·lícula que d'una manera o altre toquen la data en qüestió, però n'hi ha una que hi va directa i és 23-F. La película, amb Paco Tous fent de Tejero, Juan Diego de General Armada, Fernando Cayo de Rei Juan Carlos o Ginés García Millán interpretant el paper d'Adolfo Suárez.
Si bé la pel·lícula, estrenada el 30 aniversari de la data històrica va passar de puntetes per la taquilla i les crítiques presenten opinions diverses, el fet és que es tracta d'una recreació força fidel als fets que van tenir durant més de 17 hores el cor en un puny al país amb gent fent maletes i la famosa nit dels transistors en que tothom anava amb una ràdio enganxada a l'orella per veure si els 40 anys sota l'ombra del franquisme podien tenir una certa rèplica a un any vista de l'event que havia de col·locar Espanya al món, el Mundial de futbol. 
A la producció hi van participar Televisión Española, TeleMadrid i Canal + Espanya pel que possiblement més aviat que tard la pel·lícula arribi a la televisió, però per asi us cal el DVD és disponible al FNAC i demés botigues especialitzades per menys de 10 Euros. No espereu descobrir res de nou sobre aquell dia comentat durant anys, però la pel·lícula mereix un cop d'ull i tot el treball que volgueu posterior a l'àrea de Història a Secundària i Betxillerat i fins i tot Medi de 6è de Primària.

Per molts anys, Drew!

Avui fa anys aquesta nena encara que ara ja en té algun més. Concretament des d'avui la Drew Barrymore ja té 37 anyets i encara que fa un temps que no la veiem tant pels cinemes m'ha agradat recordar-la així com era...

I així com és ara que ha crescut una mica.

El cas és que per qui no l'acabi de situar, la nena que va fer ET ha crescut i s'ha convertit en amigueta de Two-Face a Batman Forever, assassinada als primer minuts d'Scream, periodista que torna a l'insti a Never Been Kissed i en l'àngel de Charlie més rebel de Charlie's Angels.

Vagi per ella aquesta petita peça que li van dedicar fa poc a La Sexta 3.

Premis Goya

Ahir nit es van donar els premis Goya amb el triomf de No habrá paz para los malvados d'Enrique Urbizu. Donat la manca absoluta de cinema espanyol al bloc ara com ara (a excepció del pòster de Torrente 3 jejejeje) crec que podria dedicar avui l'antrada a aquests premis que s'otorguen cada any al millor del cinema de l'Estat fent un breu resum de la història d'aquests guardons. 

Els Goya neixen el 1987 amb una gala on la guanyadora de la nit es El viaje a ninguna parte de Fernando Fernán Gómez. El 1988 es l'any d'El bosque animado de José Luís Cuerda amb Alfredo Landa premiat com a millor actor per la seva interpretació en aquesta pel·lícula. La tercera edició dels premis es convertia en la primera nit Almodóvar d'aquests premis. Mujeres al borde de un ataque de nervios s'enduia una bona colla de premis però l'Acadèmia oblidava al director manxeg.

Els 90 s'iniciaven amb El sueño del mono loco de Fernando Trueba aconseguint els principals premis entre ells el de millor pel·lícula i director i l'any següent arribava els gran any d'¡Ay, Carmela! amb 13 guardons dels 15 als que optava. L'any olímpic veia consagrar-se Amantes de VVicente Aranda que s'emportaria tots els premis principals amb l'excepció del de millor actor, que va anar a parar a mans de Fernando Guillen per Don Juan de los infiernos. L'edició de 1993 seria la de la sorpresiva Belle époque, gran guanyadora de la nit abans de guanyar el segon Oscar del cinema espanyol després del ja llunya de Volver a empezar de Garci. El 94 va ser l'any en que l'Acadèmia tornava a premiar a Luís García Berlanga per Todos a la cárcel, que també s'enduria el premi a la millor pel·lícula. Una pel·lícula sobre ETA, Días contados, guanyaria els premis més importants de 1995 entre ells Javier Bardem s'enduia el de millor actor de repartiment. L'any següent era Nadie hablara de nosotras cuando hayamos muerto la pel·lícula que s'enduia els principals premis i el títol en certa part era premonitori ja que tothom recordarà l'edició d'aquell any per l'eclosio de Santiago Segura i Álex de la Iglesia amb El dia de la bestia.

Breu aturada a 1997 per tractar-se de l'any que veu nèixer l'èxit d'un dels directors espanyols més internacionals avui dia, Alejandro Amenábar. Tesis va ser la gran triomfadora de la nit i sobre aquesta pel·lícula i el seu director vagi aquesta curiosa anècdota. Després de suspendre diverses assignatures de 4t curs d'Imatge i so, entre elles Realització, Alejandro Amenábar es va quedar l'estiu de 1994 a casa estudiant pels matins i escribint un guió cinematogràfic a les nits per anar posant en pràctica allò que estudiava i pensant si un dia podria dur-lo a terme. Al setembre es va trobar amb un nou suspens a Realització però amb un guió sota el braç. 2 anys després, la carrera encara estava per acabar però aquell exercici pràctic d'estiu s'havia convertit en Tesis, que seria premiada entre d'altres guardons amb el de millor guió i pel·lícula, és clar.

1998 era l'any de La buena estrella de Ricardo Franco i l'any següent es premiava com a millor pel·lícula La niña de tus ojos encara que es recordarà potser més per ser l'edició en que dos monstres històrics del cinema espanyol Fernando Fernan Gómez i un recuperat Tony Leblanc s'enduïen els guardons a les millors interpretacions per El Abuelo i Torrente, el brazo tonto de la ley respectivament.

L'any 2000 Pedro Almodóvar triomfava amb Todo sobre mi madre en dura competència amb Goya en Burdeos i Solas. L'any següent Achero Mañas s'emportava els premis principals amb El Bola que també veia el seu protagonista, Juan José Ballesta, emportar-se el premi a actor revelació. 2002 premiava el nou treball d'Amenábar que veia premiat el seu salt internacional de la mà de Los Otros. L'any següent, Aranoa derrotava a Almodóvar amb Los lunes al sol que s'emportava una mà de premis per davant d'Hable con ella. La pel·lícula d'Almodovar, no obstant s'acabaria emportant aquell any l'Oscar al millor guió adaptat després de no guanyar el Goya en aquesta categoria. 2004 veuria a Iciar Bollaín esdevenir la primera directora premiada amb Te doy mis ojos, gran guanyadora de la nit. I punt a part mereix Mar adentro d'Amenábar, que l'any següent s'emportava un rècord de 14 premis dels 15 als que optava només la direcció artística se li va resistir.

Isabel Coixet seguia el camí obert per Bollaín guanyant el premi a millor director així com el de millor pel·lícula per La vida secreta de las palabras el 2006. La història d'amor i desamor d'Almodóvar amb l'Acadèmia seguiria l'any següent. Volver s'enduia una pila de premis sense el seu director a l'entrega dels guardons. 2008 pintava a que seria l'any d'El orfanato Juan Antonio Bayona però seria La soledad de Jaime Rosales qui s'emportés el spremis més importants de la nit. 2009 veu a Camino emportant-se els millors guardons de la nit. I l'any següent veu a Celda 211 triomfar per davant d'Ágora amb Almodóvar reconciliant-se amb l'Acadèmia en entregar el premi a la millor pel·lícula.

2011 veu per primera vegada un pel·lícula en català guanyar el premi més important de l'any i de pas una colla més quan Pa negre esdevé la triomfadora de l'any. I ahir, com deia al començament, No habrá paz para los malvados s'imposà a La piel que habito, Blackthorn i la catalana Eva.

Doncs serveixi aquesta entrada com a defensa del cinema espanyol, que com tot, n'hi ha de bo i de no tan bo. A mi, com a gran entusiasta del cinema de gènere, sempre havia trobat a faltar algun referent al cinema espanyol en aquest terreny però avui dia hi ha directors com De la Iglesia o Amenábar que han trencat tot tipus de fronteres. El cinema espanyol ja fa anys que no és un cinema d'espanyolades i amb els recursos que té és capaç d'explicar grans històries i d'explicar-les bé, sense complexos. Enrera han quedat els anys en que Espanya només sabia produir comèdies absurdes, pel·lícules avorrides, d'època i de la Guerra Civil. Al cinema espanyol d'avui dia hi trobem Celda 211, Chico y Rita, [Rec], El orfanato, El laberinto del Fauno... Espanya potser només ha sabut vendre Almodóvar i Amenábar, però la llista de grans cineastes espanyols donarà que parlar també a aquest bloc.

Around the World in 80 Days (1956)

L'altre dia parlava de les pel·lícules basades en l'extensa obra de Juli Verne. D'entre elles, sense cap motiu especial, m'ha semblat bé destacar en primer lloc, Around the World in 80 Days, de l'any 1956. Interpretada per David Niven i pel popular Cantinflas, aquesta simpàtica adaptació de La volta al món en 80 dies ens explica les peripècies d'un milionari britànic, Phileas Fogg, que acompanyat pel seu majordom, el mexicà Passepartout (Picaporte a la versió espanyola), es jugarà bona part de la seva fortuna a que és possible circunvalar el planeta en 80 dies. L'aventura acompanyara els protagonistes al llarg del seu viatge, durant el qual s'hauran d'enfrontar a tot tipus de contratemps en la seva cursa contra el rellotge: indis americans, sacrificis humans a la Índia, toros a Espanya i de fet, qualsevol tòpic que hom pugui imaginar posarà una pal a les rodes del flemàtic Fogg i de l'espavilat Passepartout. Per no parlar d'un encaparrat Inspector de Scotland Yard encaparrat a capturar en Fogg convençut que és un lladre fugat d'Anglaterra.

La pel·lícula va tenir un èxit considerable a la seva època i de fet va ser la gran triomfadora dels Oscar de l'any 1957 amb 5 premis (Millor pel·lícula, fotografia en color, muntatge, banda sonora i guió adaptat) essent també nominada a 3 altres premis (vestuari, direcció artística i millor director) malgrat la certa polèmica que va comportar algun d'aquests guardon en tractar-se de l'any en que participaven en els premis pel·lícules com The Ten Commandments, Giant o The King and I.

La pel·lícula ha envellit però segueix sent un excel·lent exercici de nostàlgia que pot tenir asseguts i gaudint en família a grans i petits una llarga tarda (se'n va a gairebé les 3 hores de durada). És una mostra de cinema gran a lo gran: grans paisatges, escenes amb milers d'extres, més de 70 mil vestits diferents, 8552 animals utilitzats... A part, practicament es considera la gran pel·lícula que va fer popular els cameos (petita interpretació d'algun actor o famós en un paper de mínima importància). El cantant Frank Sinatra, l'actor Buster Keaton, l'actriu Marlene Dietrich, el director Cesar Romero o el torero espanyol Luís Miguel Dominguín són alguns dels personatges que aniran esquitxant la pantalla durant la projecció.

A nivell escolar, les aplicacions que se li poden donar són múltiples. La varietat de paisatges i cultures que anem descobrint durant el trajecte, els mitjans de transport, el mateix desenllaç sorprenent amb el canvi de data... hi ha un munt de temes a comentar que podrien entrar a l'àrea de Coneixement del Medi a Cicle Mitjà. A Cicle Superior hi ha molts treballs possibles sobre els diferents països que van travessant els protagonistes. Són 3 hores de pel·lícula que poden donar per moltíssim treball posterior amb els alumnes motivats i entretinguts com poques vegades.

Per acompanyar aquesta fitxa, podeu donar un cop d'ull als indrets per on passa en Phileas durant la seva volta al món amb una breu descripció de què succeeix  a cada indret.

Bend it like Beckham (2002)

Dins l'àrea de religió però també es pot fer desde valors, a l'escola, els nens veuen la pel·lícula que aquí portava el nom de Quiero ser como Beckham. Aquesta història sobre una noia boja per jugar al futbol ens dona per comentar aspectectes com la igualtat de gèneres, la interculturalitat, l'esforc per acomplir els nostres somnis...
La família de la Jess, la protagonista, s'oposa als somins de la seva filla de jugar a futbol. Ella aspira a jugar algun dia als Estats Units, però els pares, d'origen hindú, tenen altres plans per ella i esperen que es converteixi en una obedient muller i que trobi un bon marit. El xoc cultural entre la India i el Regne Unit també pot dir quelcom a una lumnes cada cop més acostumats a compartir alua amb nens d'altres orígens.

Es tracta d'una pel·lícula fàcil de veure, que acostuma a agradar els nens i amb diversos aspectes a comentar que ens facilitarà molt el diàleg a classe. L'Ana Vozmediano ha el·laborat un qüestionari sobre aquesta pel·lícula a respondre pels alumnes després de veure la pel·li. Us l'adjunto agraint-li la col·laboració desinteressada a l'Ana una vegada més.

Comentari Pelicula Quiero Ser Como Beckham

El racó de les crispetes

Vull crear aquesta entrada expressament perquè tots hi pogueu escriure allò que més us vingui de gust sobre aquelles pel·lícules que heu vist o voleu veure. Heu anat al cine i heu vist quelcom que us ha agradat? Sabeu que fan una peli demà a la tele que creieu que tots hauríem de veure? Dubteu quina estrena de la setmana val més la pena i voleu demanar consell?

El racó de les crispetes està per tot això i més. Un lloc on petar la xerrada sobre cinema, amb d'altres lectors del bloc sense importar títols ni gèneres.

Us convido a tots a participar a aquest bloc i entre tots, fer-ne un espai d'intercanvi d'opinions. Mestres, alumnes, amics... tant se val. A tots ens agrada el cinema i molt sovint l'autèntic plaer de la pel·lícula està més en comentar i compartir allò que hem vist que en simple fet de veure-ho. 

Potser aquí també podré compartir amb tots el meu amor confessat pel cinema del 80 i qui sap si algun alumne em llegirà i s'animarà a veure la saga de Back to the Future, Star Wars, The Goonies, Gremlins o tantes i tantes altres pel·lícules que massa sovint cauen en l'oblit de les noves generacions...

Que tingueu una bona pel·li!

Sant Valentí

No és que sigui cap amant d'aquesta festa, però com que el cinema ens ha deixat tantes històries d'amor tan especials, em semblaria d'allò més elegant fer un petit homenatge a les històries romàntiques que ens omplen de records perquè d'una manera o altre han passat a l'imaginari col·lectiu.

Quan penso en cinema romàntic una de les primeres pel·lícules que em venen al cap és el blockbuster trenca- audiències televisives que va llençar a l'estrellat a la Julia Roberts. Potser no hauria calgut això de la Roberts i tot això que ens hauríem estalviat després, però Pretty Woman (1990) va marcar un abans i un després en la vida d'aquesta actriu i de legions i legions de fans. Encara avui dia cada vegada que s'emet per televisió, trenca els audímetres, aquesta història de Ventafocs moderna on la prostituta amb les cames més llargues de Beverly Hills acabarà robant-li el cor al canós més atractiu de Hollywood (en aquell moment en Clooney encara no anunciava màquines de cafè). Si quedés algú a la cap de la Terra que no la conegui...

El cas és que personalment si m'he de quedar amb una història d'amor, crec que jo personalment em decantaria per l'excel·lent encara que una mica més dramàtica història de cert escriptor bohemi amb cara de cavaller Jedi que s'enamora de certa artista, cantant, noia de la vida amb cara de... bé, amb cara de Nicole Kidman. Moulin Rouge (2010) no només es tracta d'un dels millors musicals de les darreres dècades sinò que és tota una meravella visual de llum i color. Tingui doncs, auqesta pel·lícula, un recordatori en aquesta data i en especial el seu número musical Elephant Love Medley.

I encara més recentment, una altra història d'amor, en aquest cas hauria de dir "unes altres històries d'amor" amb regust nadalenc van envair les nostres pantalles. Love Actually (2003) és una altra petita joia del cinema romàntic. Es tracta d'una comèdia britànica interpretada per... bé, potser acabaríem abans dient qui no apareix a la pel·lícula perquè Hugh Grant, Liam Neeson, Keira Nightley, Emma Thompson, Colin Firth... i no els direim mai tots, van teixint un seguit d'històries romàntiques que s'acabaran creuant entre elles els dies previs al Nadal. De fet, aquesta pel·lícula està cridada a substituir It's a Wonderful Life (1946) com el must-see nadalenc per excel·lència. Valgui aquest botonet de mostra sobre Love Actually.

I si reculem alguns anys al calendari trobaríem altres mostres fantàstiques d'històries d'amor que avui podriem repassar. West Side Story (1961) és una gran història d'amor al més pur estil Romeu i Julieta encara que aquí els Montesco i els Capuleto són substituits pels Jets i els Sharks, les bandes de nordamericans i portorriquenys que no entendran l'amor entre en Tony i la Maria, un parell d'enamorats que no entenen de races ni nacionalitats.

I posats a recular en el temps, hi ha històries d'amor que no acaben com un pot imaginar. En Rick acabarà iniciant una bonica amistat amb el capità Renault en comptes de fugir amb el seu antic amor, la Ilsa, a la que ha retrobat  a Casablanca (1942). Una obra mestra que tothom hauria de veure com a mínim una vegada a la vida (i això va en especial pels alumnes que fugen del blanc i negre ;-) )

Hi ha dotzenes i dotzenes de pel·lis que haurien pogut sortir a una entrada com aquesta, quina és la vostra?

Enquestes al bloc

Si sou observadors i m'he aclarit amb el disseny, a la dreta del bloc veureu un nou apartat d'enquestes. Aquestes duraran aproximadament una setmana cada vegada si veig que la cosa més o menys funciona. Us puc demanar la vostra opinió sobre algún tema del bloc, alguna entrada, quelcom sobre cinema... Ja veurem, què se'm va acudint. Recordeu que si voleu fer algun suggeriment, el podeu fer aquí sota, on diu, comentaris!

Salut i que gaudiu d'una bona pel·li!

Va, i perquè aquesta entrada quedi una mica més xula un regalet.

The Pursuit of Happiness (2006)

Aquesta pel·lícula de Will Smith, titulada aquí com En busca de la felicidad explica la història real de Chris Gardner, un home que perdrà els diners, la llar i el matrimoni degut a una mala inversió i que s'haurà de buscar la vida per mantenir el seu fill durant uns mesos mentres espera una nova oportunitat laboral visquent al carrer. Aquesta commovedora història es pot treballar tant a classe de valors com a religió, de fet, a l'escola on treballo es veu amb nens tant de cicle superior com d'ESO.

Adjunto la fitxa que realitzen els nens de CS de Primària a classe després de veure la pel·lícula i vull agrair l'Ana Vozmediano l'aportació al bloc d'aquest material.