Ralph McQuarrie: Dissenyant Star Wars (DEP)

De vegades un ha de canviar els plans. Avui tenia llesta per publicar una entrada sobre el museu del cinema però malauradament, avui ha arribat al públic la mort de Ralph McQuarrie, el creador artístic de l’univers de Star Wars, amb la qual cosa he cregut oportú dedicar una estoneta a donar a conèixer el treball d’aquest gran dibuixant tan important a la història del cinema.

Hi ha un moment, molt al principi de la producció d’una pel·lícula en la que la història potser està escrita, potser és coneix l’acció, potser els diàlegs… però que l’aspecte de tot plegat només són idees al cap del director. Això és especialment important a pel·lícules de gènere fantàstic en mons imaginaris. Quines pintes tindrà aquell planeta llunyà, aquells personatges d’altres galàxies, aquell paisatge de fantasia…? El director, si és un manetes, pot dibuixar a què vol que s’assembli tot allò ni que sigui un esborrany o pot demanar ajut a un dibuixant o dissenyador per tal de donar un a certa imatge visual al concepte que té de pel·lícula. Com si d’un retrat robot es tractés, el director pot anar explicant al dibuixant què vol o li pot donar quatre idees sobre les que el dibuixant en qüestió pot treballar. Aquest treball es pot iniciar abans fins i tot que la pel·lícula tingui llum verda per ser produïda i s’allargarà durant tota la preproducció, rodatge i fins i tot postproducció cuidant tots els detalls perquè allò que aparegui finalment en pantalla sigui visualment allò que el director ha imaginat. Doncs bé, aquesta era la feina que feia Ralph McQuarrie, dibuixar allò que els directors li demanaven i la seva obra quedarà sempre lligada a la de Star Wars. I és que el “matrimoni” Lucas – McQuarrie va funcionar a les mil meravelles per posar en imatges tot allò que el director havia imaginat.

Entrada de Darth Vader envoltat de soldats imperials

C-3PO i R2-D2 arribant al desert de Tatooine.

Arribant a Mos Eisley.

Darth Vader lluitant amb Luke (?)

L'Estrella de la Mort

Atac a l'Estrella de la Mort.

Ralph McQuarrie era un veterà de la Guerra de Corea que tornant del conflicte va establir-se a Califòrnia on va estudiar a l’escola d’Art de Pasadena. Els seus primers treballs van ser per la indústria dental i per la companyia àerea Boeing. Va ser precisament el treball que com a dibuixant realitzava en aquesta empresa el que va cridar l’atenció a George Lucas perquè plasmés en imatges algunes escenes de la pel·lícula d’aventures espacials que estava mirant de produir. El primer pensament de McQuarrie va ser que allò que volia Lucas era impossible que sortís endavant, que seria massa car, massa complicat i que no hi hauria ningú interessat en una pel·lícula així, però la idea li va entusiasmar. De fet, arribaria a dir que aquella era la millor feina que cap dibuixant podia tenir. De les seves mans van sortir els dissenys de Darth Vader, Chewbacca i dels robots R2-D2 i C-3PO entre d’altres. Les seves il·lustracions van ajudar Lucas a convèncer els caps de la 20th Century Fox a finançar l’esbojarrat projecte del visionari director. La feina de McQuarrie a la saga continuaria a The Empire Strikes Back (1980) i Return of the Jedi (1983).

Compareu la imatge de l'emperador lluitant amb en Luke amb el video posterior.

McQuarrie va col·laborar amb Steven Spielberg dissenyant les naus de Close Encounters of the Third Kind (1977) i d’E.T. (1982) així com amb Raiders of the Lost Ark (1981).

Clode Encounters of the Third Kind

Nau d'E.T.

Imatge de la Bíblia per explicar què és l'Arca de l'Aliança... dibuixada per Ralph McQuarrie.

El 1986 va guanyar l’Oscar pels efectes especials de Cocoon (1985) de la qual també en va dissenyar la nau alienígena i els efectes visuals.

L'Oscar de Ralph McQuarrie, Coccon.

Malgrat se li va oferir treballar en les preqüeles de Star Wars, McQuarrie va declinar l’oferta en trobar-se ja sense forces per seguir amb la seva feina. De totes maneres, diversos dels seus dissenys que no s’havien fet servir anteriorment per la saga, van ser aprofitats per les sèries animades de Star Wars i la seva feina s’ha pogut veure en diverses exposicions sobre la trilogia de les galàxies.

Exposició de Star Wars.

Ja retirat totalment degut a la malaltia del Parkinson, Ralph McQuarrie va morir dissabte a la seva casa de Califòrnia acompanyat de la seva dona. Geroge Lucas va comentar sobre la seva persona i la seva tasca que la feina de McQuarrie va ser imprescindible pel desenvolupament de Star Wars. Quan no sabia explicar els seus actors com havien d’interpretar una determinada escena, sempre els podia acabar ensenyant el treball d’en Ralph i dir’ls-hi que volia que ho fessin com al dibuix.


Altres feines de Ralph McQuarrie són Star Trek IV: The Voyage Home (1986), *batteries do not included (1987) o l’atracció del parc d’atraccions de l’Universal Back to the Future: The Ride (1991) o la sèrie de televisió original Battlestar Galactica (1978).

Star Trek

*batteries do not included, Nuestros maravillosos aliados en catellà

Atracció de Back to the Future.

Naus de Battlestar Galactica (1978)

John Williams

Si ens fessin dir el nom de compositors de música de pel·lícules dels darrers 25 o 30 anys, potser hi hauria qui faria esment de James Horner (Titanic, Avatar...), Danny Elfman (Big Fish, Spiderman, Sleepy Hollow...), Ennio Morricone (The Mission, The Untouchables...), Jerry Goldsmith (Total Recall, Gremlins...), Alan Silvestri (Back to the Future, Forrest Gump...), Alan Menken (The Little Mermaid, Beauty and the Beast...), Bill Conti ( Rocky, The Karate Kid...)... però qui no faltarà MAI a la llista serà el protagonista de l'entrada d'avui: John Williams.

Durant més de 50 anys, John Williams ha posat música a les imatges de més de 100 pel·lícules aconseguint 47 nominacions als Oscars i emportant-se el premi en cinc ocasions. El seu nom va lligat al de Steven Spielberg, doncs es tracta del seu compostior preferit havent treballat per ell molts cops i també al d'algunes de les bandes sonores més reconegudes de la història com Star Wars o Superman.

Nascut a Nova York el 1932, encara es troba en actiu. Aquest mateix any ha esta nominat a l'Oscar per les bandes sonores de The Adventures of Tintin i War Horse, les dues pel·lícules del seu amic Steven Spielberg.Però la seva carrera musical arrenca a finals dels 50 quan comença a treballar com orquestrador de pel·lícules i sèries de televisió. Però no va ser fins el 1971 quan va aconseguir el seu primer Oscar per la música de Fiddler on the Roof (1971).

El 1974 començarien les col·laboracions amb Steven Spielberg, essent la primera la pel·lícula The Sugarland Express, debut de Spielberg com a director. Contents amb aquesta primera feina conjunta, els dos tornarien a treballar junts a Jaws (1975) i John Williams tornaria a assaborir l'èxit a la gala dels Oscars d'aquell any, aconseguint també els BAFTA, Golden Globe i Grammy.

Va ser per aquells dies que Steven Spielberg li va recomenar al seu amic, George Lucas que li encarregués a Williams la música de la pel·lícula sobre aventuretes de l'espai que estava preparant. Fruit d'aquella col·laboració, neixia la banda sonora possiblement més reconeguda de la història del cinema: Star Wars. Williams va treballar per aquesta banda sonora amb l'Orquestra Simfònica de Londres molt a la manera de Richard Strauss, de qui el compositor nordamericà rep una gran influència. La banda sonora no només va suposar el tercer guardó de l'Acadèmia per Williams sino que a més, temes com els de la princesa Leia o La Força van esdevenir autèntics exemples de leitmotiv al cinema.

Els anys següents són prolífics per Williams que composa les bandes sonores de Close Encounters of the Third Kind (1977), Superman (1978) així com la música de la segona i tercera part de la trilogia galàctica de Lucas. A Star Wars: Episode V - The Empire Strikes Back (1980), apareix per primer cop la famosa marxa imperial que acompanya el personatge de Darth Vader.

Les col·laboracions amb Steven Spielberg seguirien pels anys amb títols del tot inoblidables com Raiders of the Lost Ark (1981), E.T. (1982), The Empire of the Sun (1987), Jurassic Park (1993), The Schindler's List (1993), que també va aconseguir el premi de l'Acadèmia.

Al segle XXI els treballs més importants de John Williams han anat lligats a la saga de Star Wars i la de Harry Potter, en les que ha estat el compositor sempre que l'agenda li ho ha permés. De totes maneres no s'acaba aquí la feina d'aquest gran de la música: A.I. Artificial Intelligence (2001), Minority Report (2002), Munich (2005), Memoirs of a Geisha (2005) o la quarta entrega de les aventures de l'Indiana Jones, també són obra seva.

Paral·lelament al cinema, John Williams ha composat les músiques pels Jocs Olímpics de Los Angeles, Seoul, Atlanta i Salt Lake City així com diverses músiques per la TV i més de 50 composicions més enllà del món audiovisual entre elles la peça que va acompanyar a Barack Obama en la seva presa de possessió com a president d'Estats Units.

L'obra de John Williams acostuma a ser descrita com un estil de neoromanticisme principalment amb influències d'autors alemanys com Wagner o Max Steiner. Pren de Richard Wagner per exemple, l'ús que ja abans he esmentat del leitmotiv que identifica diversos personatges o llocs com la Marxa Imperial per Darth Vader, el tema de l'Arca de Raiders of the Lost Ark o el Mar de Dunes de Totooine a Star Wars.

En fi, si no el més gran, que personalment crec que si, sense dubte el més reconegut de tots els compositors de música per cinema: John Williams. Gràcies perquè sense tu, Star Wars, l'Indiana Jones o Superman no serien el mateix. I per si us heu quedat amb ganes de més...

Titanic (1997)

Qui no ha vist Titanic? Que reservi 3 hores de sa vida per veure-la i torni després a llegir aquesta entrada perquè ara us explicaré el final: el vaixell s'enfonsa.

Bé, feta la brometa passaré a analitzar una pel·lícula de la que abans d'entrar en matèria diré que és excel·lent en la forma, magistralment titànica en quant a la seva vistositat, el seu disseny de vestuari, la seva direcció artística, la producció en general... Una d'aquelles pel·lícules que marca una època, una d'aquelles pel·lícules que tothom hauria de veure una vegada a la vida... i que tampoc caldria un segon visionat si un és una mica crític. I és que de tot parlarem d'aquesta obra de James Cameron.

Comencem per l'argument. La Rose, una jove d'una bona família vinguda a menys s'embarca al Titanic amb el seu promès, un ric hereu, de qui no n'està enamorada, i llurs famílies, camí de Nova Iork on està previst anunciar els seu enllaç matrimonial. Angoixada per ser forçada a casar-se per part d'una mare que no vol perdre el seu estatus social, li ronda la idea del suicidi, del qual serà salvada per en Jack un jove molt diferent d'ella. En Jack és un buscavides nordamericà que ha guanyat un viatge per tornar a casa amb un amic italià en una timba de cartes. L'amor sorgeix entre els dos malgrat les diferències de classe social i les pressions que rebran per part del promès, com és lògic, i de la mare de la Rose. El cas és que la història els arriba en mal moment doncs aquella nit, la del 14 d'abril de 1912, el Titanic, el vaixell insumergible, topa amb un iceberg i comença el desastre que passarà a la història. Convençuts com estaven de la seva seguretat, el Titanic no comptava amb prou bots salvavides i l'accident acabarà amb 1517 morts, entre les quals, la d'en Jack, que es deixarà la vida les gèlides aigues de l'oceà per salvar la Rose.

Una història apasionant com la del vaixell que no es podia enfonsar i que ho va fer en el seu viatge inaugural, mereixia una pel·lícula èpica i la va trobar de la mà de James Cameron, director dels dos primers Terminator, Abyss o True Lies entre d'altres i que essent un gran afeccionat als naufragis va decidir rodar la història de l'enfonsament del vaixell més famós en conèixer a Robert Ballard, l'home que el 1980 havia descobert les restes del vaixell sota el mar.

El que primer va fer Cameron quan va veure l'oportunitat va ser buscar diners per fer una expedició al lloc de l'enfonsament, més per la seva passió personal que per fer la pel·lícula, però aviat va pensar que allà hi havia una història. Va presentar un primer esborrany del concepte a la Fox explicant que la seva pel·lícula seria com Romeu i Julieta però al Titànic i que no semblaria res del que havia fet abans, ni trets ni robots com a Terminator, només una èpica i drmàtica història d'amor de tres hores que costaria molts diners. La Paramount va ajudar tambñe amb l'exagerada despesa econòmica que proposava Cameron i el projecte va sortir endavant sense ni una sola línia de guió escrit.
Primer, el director volia enregistrar una sèrie d'imatges "in situ" per la qual cosa es va haver d'inventar una càmera especial per poder funcionar a les profunditats de l'oceà. De fet, les immersions per agafar imatges reals del vaixell enfonsat van costar 3 milions de dòlars, més que moltes pel·lícules senceres.

El següent que va fer Càmeron va ser documentar-se sobre el vaixell, l'època, el trajecte, els passatgers... durant setmanes, va llegir tot allò que va poder sobre l'enfonsament del vaixell i la gent que allà hi viatjava. Volia que la pel·lícula fos tan real en molts aspectes que fos com si algú hagués viatjat en una màquina del temps amb una càmera per enregistrar allò que va succeir.


La pel·lícula barreja personatges ficticis, els protagonistes principalment, amb personatges reals que anaven al vaixell durant el viatge com ara diversos passatgers de primera classe, el disenyador del vaixell Thomas Andrews o bona part de la tripulació. Pels papers principals, Cameron, va triar Leonardo DiCaprio i Kate Winslet en els papers de Jack i Rose. Billy Zane interpreta el paper de promès de la Rose, Frances Fisher és la mare de la protagonista i Kathy Bates és una nova rica que viatgja a bord del vaixell amb un personatge que dona molt de joc convertint-se en al més sensata i real de la gent que viatja en primera envoltada d'aparecences. Tant Kate Winslet com Gloria Stuart van ser nominades al premi de l'Acadèmia per la seva interpretació de la Rose, en la seva edat jove la Winslet i quan és vella la Stuart, però cap de les dues es va emportar l'Oscar.

Bona part del rodatge es va realitzar a Mèxic, a un estudi construit especificament per aquesta pel·lícula doncs calia un tanc d'aigua on s'hi pogués fer cabre una reproducció gairebé a tamany real del vaixell. De totes maneres, no tot allò que veiem existeix realment, els model fets per ordinador van tenir molts importància per la pel·lícula i determinades escenes són fruit de minuciosos treballs informàtics. De fet, un dels molts premis que va guanyar la pel·lícula va ser pels seus efectes especials.
La música que va acompanyar la pel·lícula, composada per James Horner, va vendre 30 milions de còpies a tot el món, aconseguint diversos premis a tot el planeta, entre ells, com no, també l'Oscar a la millor banda sonora així com el de millor cançó per My heart will go on. El director era reaci a incloure cap cançó a la pel·lícula però després d'escoltar-la va pensar que era prou bona i que ajudaria a posar la cirereta al pastís que estava construint. La cançó va ser interpretada per la cantant Céline Dion.

My Heart Will Go on Lyrics

Amb una història d'amor enregistrada "a lo grande", amb uns efectes impressionants, una música colpidora i un protagonista guapot l'èxit estava assegurat però el que va succeir va ser encara més gran del que mai s'havia pogut preveure. 1800 milions de dòlars de recaptació van convertir Titanic en la pel·lícula que havia guanyat més diners de tota la història i cap altre pel·lícula no li va prendre aquest honor fins l'estrena de la següent pel·lícula de Cameron, Avatar que va recaptar l'escandalosa xifra de 2700 milions de dòlars. Es preveu una reestrena de Titanic en 3D i Imax properament ja que aquest abril farà 100 anys de l'enfonsament del vaixell.

La cerimònia dels Oscars de 1997 es va dur a terme a Los Angeles el 23 de març de 1998 i Titanic sortia amb 14 nominacions, igualant el record històric d'All About Eve. D'aquestes 14 candidatures, va guanyar 11 premis: Millor pel·lícula, director, direcció artística, fotografia, disseny de vestuari, efectes visuals, muntatge, banda sonora, cançó, so i muntatge de so. Les úniques categories en les que malgrat estar nominada no és va endur el premi van ser les de millor actriu, actriu de repartiment i maquillatge. Els seus 11 premis aconseguien igualar el registre de Ben-Hur i només van ser igualats posteriorment per The Lord of the Rings: The Return of the King.


Curiositats que potser no sabíeu de la pel·lícula...
Matthew McConaughey i Gwyneth Paltrow entre d'altres van ser considerats pels papers protagonistes.
L'escala principal de l'interior del vaixell va ser construida més gran del que era realment perquè els actors eren força més alts que els passatgers de fa 100 anys.
La documentació que Cameron va aconseguir reunir per informar-se sobre la història real del vaixell era tan completa que moltes de les frasses que fan servir membres de la tripulació a la pel·lícula son paraules textuals de les que van dir els autèntics tripulants.
Una suite al Titanic costava l'equivalent a uns 56000 euros d'avui dia.
L'actriu que interpreta la Rose quan es vella, és la única persona de les que va treballar a la pel·lícula que ja era viva quan el Titanic es va enfonsar.
Les mans que es veuen en pantalla dibuixant un retrat de la Rose, no són les de DiCaprio, sino les del mateix James Cameron.
Titanic és la pel·lícula més cara del segle XX. Va costar 200000 dòlars.
El gos que té la Rose quan apareix durant la vellesa és un Pomerània. Només 3 gossos van sobreviure a la tragèdia i un d'ells era precissament d'aquesta raça.

I només voldria acabar amb un petit esment sobre les imperfeccions de la pel·lícula. Excel·lentment recreada, és cert que cuida al detall alguns aspectes que la fan única, un autèntic document per fer-se una idea de què va passar realment aquella nit en alta mar. Podríem parlar sobre quadres que apareixen que potser no hi haurien de ser, d'una Estàtua de la Llibertat anacrònica, de cigarretes amb filtre 30 anys abans d'inventar-se... però l'error de base... moriríeu per salvar algú que heu conegut fa un parell de nits?


Deixo amb l'entrada, la partitura del tema principal de la pel·lícula, la lletra de la cançó i un mapa amb el trajecte que havia de realitzar el vaixell. Aquesta pel·lícula, amb els seus defectes i les seves virtuts, forma part de la història del cinema i mereix un cop d'ull. Es pot treballar a l'àrea d'història, comentant els diferents personatges que apareixen, les diferents motivacions del viatge, les diferents classes socials que hi són representades... El tema, simple però efectiu, és analitzat i interpretat a l'àrea de música a diferents nivells es pot parlar de la tonalitat, del to, el ritme, treball melòdic...
A geografia, medi (clima, icebergs... fer notar la particularitat d'icebergs a una latitud que no era la normal).A més de l'anglès, és clar, en una pel·lícula en aquesta llengua i amb la lletra mateixa de la cançó preparada per descarregar i amagar paraules per fer un listening... hi ha gaire matèries que no puguin ser tocades a partir d'un visionat complet o en part d'una pel·lícula com Titanic?

Millor cançó als Oscars

Doncs em vaig quedar parat quan vaig veure que aquest any només hi havia dues cançons nominades al premi a millor canço a la cerimònia dels Oscars i m'ha semblat que no estaria malament donar una repassada a diverses cançons que en el seu moment van estar premiades o potser fins i tot només nominades a aquesta categoria. Potser no és el premi que més prestigi dona a una pel·lícula, pèro també algunes d'elles han format part de la banda sonora de les nostres vides i just seria retre un petit homenatge a aquestes, en alguns casos, joies.

L'Oscar a la millor cançó es concedeix desde 1934 i el primer premi que trascendeix a la història més enllà del cinema per convertir-se en una icona popular és Over the rainbow de The Wizard of Oz, premi de l'Acadèmia del 1939.

Aquesta categoria sempre ha estat mimada pel cinema d'animació i Disney, evidentment ha acaparat una gran quantitat de premis a la millor cançó de l'any. El primer d'ells fou el 1940 amb When you wish upon a star de Pinochio, l'any 1940.

Sento una especial predilecció per la cançó guanyadora a l'Oscar a la millor cançó de 1944. Bing Crosby interpretava Swinging on a star a Going my way, si bé potser molts recordaran millor la interpretació de Bruce Willys i Danny Aiello a Hudson Hawk i que els servia per cronometrar un robatori perfecte. Compareu les versions.

La interpretació de Doris Day de Whatever will be, suposaria un Oscar per The Man who new too much d'Alfred Hitchcock.

La cançó de 1961 la posaria  Breakfast at Tiffany's amb Moon River.

Disney tornava a endur-se el premi a la millor cançó amb l'entranyable Chim Chim Cher-ee de la no menys màginca Mary Poppins. La cantava Dick Van Dyke i val a dir que la pel·lícula es manté com la més nominada de la història de Disney amb 13 nominacions. Només Titanic i All about Eve han optat a més premis. D'aquests 13 premis, a més del de millor cançó se'n va endur 4 més.

1969 sonava al copàs d'una romàntica i optimística cançó anomenada Raindrops keep falling on my head que sonava a Bustch Cassidy and the Sundance Kid.

Els 70 arribaven i amb ells, la música disco i les blaxploitations com Shaft, que guanyaria l'Oscar a millor cançó pel tema que acompanyava els títols de crèdit.

El 1976. l'Oscar a la millor cançó recauria en Evergreen de la pel·lícula A star is born. Malgrat això potser molts recordaran molt més la cançó que acompanyava la gran guanyadora de la nit, que era Rocky. La seva cançó, la nominada i no premiada Gonna fly now.

El 1978 seria l'any d'una altre peça disco, Last dance de la pel·lícula Thanks God It's Friday, per molts, la pitjor pel·lícula de la història en aconseguir un premi de l'Acadèmia, encara que la cançó és d'aquelles que fan que els peus et vagin sols.

I els 80 arribaven i la música disco seguia trencant a les pistes de ball i també obtenia reconeixements als premis de l'Acadèmia. Fame assolia l'Oscar del 1980 amb un tema que passaria a la història del cinema i de la televisó amb la posterior adaptació de la pel·lícula.

Els 80 van ser molt prolífics musicalment parlant a les gales dels Oscar. 1982 va veure triomfar una balada interpretada per Joe Cocker i Jennifer Warnes. Sota el títol d'Up where we belong, el tema principal d'An Officer and a Gentleman va marcar una època i encara és una de les melodies cinematogràfiques més recordades.

L'any següent, 1983 va se l'any de Flashdance (al menys, musicalment parlant), una pel·lícula en que una noia compagina la seva feina de soldadora amb els seus somnis com a ballarina. Flashdance... What a feeling endur-se el premi a la millor cançó. La mateixa pel·lícula també tenia nominada la cançó Maniac.

1984 va veure com el premi se'l enduia un mig temps interpretat per Stevie Wonder per una comedieta anomenada The Woman in Red que tampoc tenia gaire més que una gran cançó principal I just called to say I love you. Aquell anys però d'altres cançons que van competir a la categoria van resultar també grans èxits com Ghostbusters o Footloose, els temes principals de les pel·lícules amb el mateix títol.

1985 era l'any de Lionel Ritchie interpretant Say you, say me de la pel·lícula White nights. La derrotada va ser aquell any The Power of Love de la pel·lícula Back to the Future.

I si An Officer and a Gentleman havia triomfat ans enrere, la cançó d'una espècie de remake no confès va triomfar a l'edició de 1986. Take my breath away, interpretada pel conjunt pop Berlin  i pertanyent a la pel·lícula Top Gun, va ser la guanyadora d'aquell any.

Però si una sola cançó haguessim de triar de la dècada, potser per èxit més que per qualitat, aquesta hauria de ser (I've had) The time of my life, interpretada de nou per Jeniffer Barnes amb la companyia de Bill Medley. El tema final de Dirty Dancing marcaria a una generació d'adolescents a la vegada que s'enduia el premi a la millor cançó el 1987.

Entrariem aviat, i a cavall entre dècades, a l'etapa Alan Menken. El binomi Menken-Disney va funcionar de meravella a la revifalla de la producció de llargmetratges d'animació per part dels estudis hereus del llegat de Mickey Mouse. Entre 1989 i 1995 el compositor va guanyar 4 premis per les seves partitures d'altres 4 pel·lícules d'animació de la factoria Disney. Under the Sea (The Little Mermaid, 1989), Beauty and the Beast (Beauty and the Beast, 1991), A Whole New World (Aladdin, 1992) i Colors of the Wind (Pocahontas, 1995) van convertir l'Oscar a la millor cançó en territori acotat per Disney i Menken. És més, una de les poques interrupcions d'aquest regnat va ser a càrrec de The Lion King, de la mateixa factoria Disney si bé obra d'Elton John quan Can you Feel the Love Tonight va assolir el premi de 1994.

 

Aquesta "tirania" del cinema d'animació només va ser interromput per Bruce Springsteen i Streets of Philadelphia de la pel·lícula Philadelphia. Aquest drama sobre la SIDA va ser perfectament traslladat a una cançó preciosa amb lletra i música i interpretada per The Boss.

1997, va ser l'any Titanic. El vaixell enfonsat va tornar a la vida sota la direcció de James Cameron que va convertir en or pràcticament cada nominació de la seva pel·lícula. My heart will go on, a part de ser una ensucradíssima balada empalagosa on les hi hagi va omplir de notes els somnis més romàntics del final de segle amb la veu de Celine Dion.

El segle XXI va arribar amb nous ritmes i així com als 70, la música disco va omplir les gales dels Oscar, els 2000 sonaven rapers. Eminem va aconseguir l'Oscar a la millor cançó per Loose yourself a la banda sonora d'8 Mile l'any 2002.

I no voldria acabar aquest repàs musical sense esmentar la única cançó en castellà que ha guanyat aquest guardó i ho va fer amb una certa polèmica. El 2004, el cantautor uruguaià Jorge Drexler, estava nominat a l'Oscar a la millor cançó per Al otro lado del río, de la pel·lícula Diarios de motocicleta. A darrera hora, però i malgrat estava previst que l'autor interpretés la cançó en directe durant la gala, l'Acadèmia va decidir prescindir de Drexler a l'actuació dient que com que el cantant no era conegut als EUA, baixaria l'audiència televisiva mentre ell cantés. En el seu lloc, dues cares més conegudes pel públic nordamericà com Antonio Banderas i Santana, interpretarien el tema. En guanyar l'Òscar, Jorge Drexler va decidir cantar un trocet de la cançó a l'hora de recollir el guardó per poder dir que finalment si que havia cantat a la cerimònia dels Oscar.

 

Així doncs, aquí queda un bon recull de cançons que han acompanyat un enorme grapat d'imatges per formar un petita història del cinema amb les seves cançons incloses que espero us hagi agradat a tots.

La nit dels Oscar

L'entrada d'avui, serà escrita en directe durant la cerimònia dels Oscar. A veure com surt!


Doncs comença la vetllada amb Morgan Freeman donant pas a la presentació del clip interpretat per Billy Cristal en el que l'actor apareix en mig de les diferents pel·lícules nominades a la nit. Després del clip, apareix el mateix Cristal que efectua el seu esperat número musical dona pas a Tom Hanks, que serà l'encarregat de donar els primers premis de la nit. Hanks diu que són els premis a la gent que acaba donant el look a la pel·lícula i són els de millor fotografia i millor direcció artística, i ambdós aniran a parar a Hugo que s'imposa a les favorites en aquests apartats The Tree of Life i  The Artist.

Veiem a continuació un video sobre diferents moments de la història del cinema en els darrers anys amb imatges de Titanic, Avatar, Ghost, The Princess Bride, Le Fabuleux Destin d'Amelie Poulain... acabant amb l'escena del restaurant de When Harry Met Sally, amb el mateix presentador, uns anys més jove. Cameron Díaz i Jenniffer López apareixen en escena per entregar els premis al millor disseny de vestuari i maquillatge. El primer va a parar a The Artist, que aconsegueix així el seu primer premi de la nit mentre que el segon acaba a les mans dels homes que han convertit a Meryl Streep en Margaret Thatcher a The Iron Lady.

Sandra Bullok fa a continuació una introducció sobre la llengua de les pel·lícules i és per presentar el premi a la millor pel·lícula de parla no angles que és per a Jodaeiye Nader az Simin (Una separación a Espanya), d'Iran. Acte seguit, Christian Bale presenti la millor actriu de repartiment que va a parar a mans d'Octavia Spencer pel seu paper a The Help.

El següent video que presenta Cristal és una paròdia sobre els test groups, els grups de gent amb els que es fan passes previs de les pel·lícules amb públic per veure les seves reaccions als diferents moments de la pel·lícula. Acte seguit surten a escena els presentadors al premi al millor muntatge i aquest és per The Girl with the Dragon Tatoo, la versió americana de Millenium. Presenten també el premi al millor muntatge de so i millor so i Hugo es fa amb els seus tercer i quart premis de la nit començant a destacar en els premis tècnics de la nit. Greg P. Russell, nominat per Transformers: Dark of the Moon, al muntatge de so, marxa a casa sense premi per 15ena vegada.

Greg Russell, 15 nominacions 0 Oscars.

Peggy i Kermit, dels Muppets presenten un clip sobre què representa anar al cinema que s'acaba convertint en un espectacular número de circ a càrrec del Circ de Soleil. Billy Cristal parla ara del nominats i assitents a la gala de més edat (veiem a Max von Sydow) abans de presentar a Gwyneth Paltrow i Robert Downey Jr. que donaran els premis al millor documental, que serà per Undefeated, la història d'un equip de futbol americà de barri marginal que acabarà triomfant. Chris Rock entra a continuació a l'escenari per presentar el premi a la millor pel·lícula d'animació, que va a parar a les mans de Rango per davant de Chico y Rita, de Fernando Trueba.

Després de la brometa de Billy Cristal sobre el maquillatge i els efecte visuals, Ben  Stiller en escena acompanyat d'una noia amb poca gràcia amb un gag que s'allarga massa, però el cas és que acaben presentant el premi als millors efectes visuals i Hugo segueix el seu camí triomfant amb el seu 5è premi de la nit. Melissa Leo és la següent actriu que surt a l'escenari i presenta el premi a millor actor de repartiment que serà pel veteranissim (82 anys) Christopher Plummer per Beginners. Amb aquest premi, Plummer es converteix en l'actor de més edat en ser premiat per l'Acadèmia en tota la seva història.

Plummer,  82 anys, premiat avui. 

Ens recorda la retransmissió de Canal + que Harry Potter, finalment, després de 12 anys i 8 pel·lícules, no s'emportarà cap premi malgrat les 16 nominacions de diversos tipus que ha tingut. Potser després de tot, els premis no són indispensables per guanyar diners...


Torna a sortir Billy Cristal a escena fent broma amb Nick Nolte o Martin Scorsese entre d'altres i dona pas als premis musicals de la nit i als Penélope Cruz i Owen Wilson que presentaran el premi a la millor banda sonora original, premi que recau en The Artist. Will Ferrell i Zach Galifianakis apareixen fent el número tocant els platerets i presenten el premi a l amillor cançó original i el premi va per Man or Muppet de The Muppets. Val a dir que en aquesta categoria només hi havia dues cançons nominades quan altres anys havia estat una de les categories que duia el pes de la gala.

Angelina Jolie puja a l'escenari per presentar el premi als millors guions. El guió adaptat va a parar a The Descendants per la seva adaptació del llibre de Kaui Hart Hemmings, que per cert, té un petit paper a la pel·lícula. El guió original el guanya Woody Allen per la pel·lícula "catalana" Midnight in Paris. No obstant, Allen, com és costum en ell, no es present a l'entrega perquè a aquelles hores sempre es troba tocant el calrinet al Cafè de l'Hotel Carlyle.

A continuació es recorda que en dies anteriors es van entregar els premis especials als avenços tècnics a nous invents relacionats amb les càmeres i els aparells necessaris per enregistrar les pel·lícules i passem al premi als millors curts. Després de bromes entre les presentadores sobre la mida de les pel·lícules i de les salsitxes, The Shore, sobre el conflicte polític a Irlanda, s'emporta el de millor curtmetratge d'acció real i Saving faces, sobre un metge que opera les cares desfigurades de dones maltractades al Pakistan, el del millor curtmetratge documental. El millor curtmetratge d'animació és per The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore. A continuació el podeu veure sencer!

Michael Douglas apareix a l'escenari del Kodak Theater per presentar el premi al millor director. Diversos actors presenten els directors nominats i el premi acaba a les mans de Michel Hazanavicius per The Artist. Aquest premi acostumava a ser el penúltim de la nit, però aquest any l'han avançat.

Hazanavicious, premiat per la direcció de The Artist.

Billy Cristal presenta a continuació a Meryl Streep, 17 vegades nominada amb un parell d'Oscars a casa seva. Puja a l'escenari la inèrpret de The Iron Lady per presentar els premis honorifics que es van entregar al novembre anomentas Premis del Governador.


Arriba el moment en que Billy Cristal presenta l'homenatge als que ja no hi són entre nosaltres amb una cantant entonant What a wonderful world. Jane Rusell, Whitney Houston, Peter Falk, Cliff Robertson, Sidney Lumet, Steve Jobs (!?), Ben Gazzara, Elisabeth Taylor són alguns dels recordats en un clip molt emotiu.


Natalie Portman surt en pantalla per presentar el premi a millor actor. Dirigeix unes paraules a cada un dels nominats, però el premi és per a Jean Dujardin per la seva interpretació a The Artist. Dues paraules en tota la pel·lícula i una gran interpretació muda li han donat el premi a aquest francès de 39 anys.

Dujardin, primer actor francès guardonat.

Billy Cristal fa broma sobre què deuen estar fent els francesos per celebrar la victòria de Dujardin abans de prensetar a Colin Firth, que serà l'encarregat d'introduir a les intèrprets nominades al premi a la millor actriu. Al igual que Natalie Portman, dedica unes paraules a cada una d'elles abans d'atorgar el premi a Meryl Streep que després de 17 nominacions, s'emporta el seu tercer guardó a casa per The Iron Lady.

Mery Streep a Sophie's Choice, 1r Oscar.

I a The Iron Lady.

A Kramer vs. Kramer

I l'encarregat de donar el premi a la millor pel·lícula puja a l'escenari. Es tracta de Tom Cruise i ens presenta totes les nominades al premi més important de la nit. I el premi, 5è de la nit i gran guanyadora de la nit, és per The Artist.

The Artist: Millor  pel·lícula, direcció, actor principal, banda sonora i disseny de vestuari.

Acaba doncs la gala amb una gran guanyadora, The Artist, i amb Hugo que amb 5 premis encara que menors, convidarà a molta gent a visitar els cinemes en els propers dies. No oblidar tampoc a Mery Streep que no només ha guanyat el seu tercer Oscar sinò que a més a servit de base per guanyar el premi al millor maquillatge ja que ha estat ella a qui l'han hagut de convertir en Margaret Thatcher en una gran interpretació que suporta una pel·lícula que tampoc ha estat massa enaltida per la crítica.
La gala en si, justeta, amb pocs moments brillants, si de cas el de el Circ de Soleil. Amb una primera meitat molt àgil i una darrera hora força més feixuga. La presentació a càrrec de Billy Cristal, correcta, força en la seva línia. Però amb tot, no serà aquesta una edició dels Oscars que es recordi gaire més enllà.


Senyors, quarts de sis del matí, molt bona nit a tothom!


Llista de premis
Millor fotografia: Hugo
Direcció Artística: Hugo
Disseny de vestuari: The Artist
Maquillatge: The Iron Lady
Pel·lícula de parla no anglesa:  Jodaeiye Nader az Simin (Iran)
Actriu de repartiment: Octavia Spencer (The Help)
Muntatge: The Girl with the Dragon Tatoo
Muntatge de so: Hugo
So: Hugo
Documental: Udefeated
Pel·lícula d'animació: Rango
Efectes visuals: Hugo
Actor de repartiment: Cristopher Plummer (Beginners)
Banda sonora: The Artist
Cançó original: Man or Muppet (The Muppets)
Guió adaptat: The Descendants
Guió original: Midnight in Paris
Curtmetratge d'acció real: The Shore
Curtmetratge docuemental: Saving Faces
Curtmetratge d'animació: The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore
Director: Michel Hazanavicious (The Artist)
Actor: Jean Dujardin (The Artist)
Actriu: Meryl Streep (The Iron Lady)
Pel·lícula:  The Artist

Pòsters d'Oscar (II)

Doncs seguint la sèrie inciada ahir sobre aquest cap de setmana tan esperat, avui van els pòsters de les darreres 23 pel·lícules guardonades amb el premi a millor pel·lícula. Cinema per tots els gustos per anar fent boca de cara a allò que ens espera demà, la nit de la catifa vermella, els pentinats perfectes, les joies deixades i els modelets prèt-a-porter. Una nit de somriures i aplaudiments falsos per part dels no premiats, i d'agraiments als pares que sempre em van recolzar, al meu marit que està aquí amb mi i als nens que m'estan veient per la TV per part dels guanyadors. La nit que de tant en tant em fa anar dilluns al cole amb una mica més de son del normal.
Una nit que aquest any, tampoc crec que em tregui la son, la veritat, però que m'agradaria que em despertés al son  de Bebo Valdés i de la música de Chico y Rita, nominada al Oscar a la millor pel·lícula d'animació.

Pòsters d'Oscar (I)

La matinada de diumenge e dilluns s'entrgaran els premis més importants del cinema, els Oscar. D'ença 1928, 79 han estat les pel·lícules premiades com a millor pel·lícula de l'any. Com a tots els premis, sempre hi ha qui està d'acord i qui no. Grans pel·lícules han estat obviades pels acadèmics de l'any con Citizen Kane (1941), considerada perls crítics com una obra mestra de la història del cinema. En canvi, d'antres pel·lícules molt menors han aconseguit l'estatueta que més busquen els estudis i productors pels diners i el prestigi que sol comportar aquest honor. D'aquestes, The Greatest Show on Earth (1952), en seria un bon exemple.
Vagin en aquesta primera tongada els posters de les 60 primeres pel·lícules que van aconseguir aquest desitjat honor.