The Flintstones (1994)

Potser l'entrada d'avui sorprengui. Quan pensava en un bloc de cinema, mai em vaig pensar que acabaria parlant d'aquesta pel·lícula de 1994, The Flintstones, però el centenar llarg de visites de l'altre dia i el fet que el tema principal de la pel·lícula es treballi a l'optativa de música del cole on treballo... bé, doncs que si, que avui... YABBA DABBA DOO!

Situem primer a una generació d'alumnes d'ESO que potser no estan familiaritzats amb la sèrie d'animació on té  el seu origen aquesta pel·lícula. The Flintstones, coneguda en castellà com Los Picapiedra, va ser una sèrie de dibuixos animats que es va emetre als Estats Units desde 1960 fins a 1966 al llarg de 166 episodis. Fins que The Simpsons van batre el record, fou la sèrie de dibuixos animats més llarga de la història. En aquesta sèrie, els protagonistes són dues famílies, els Flintstones i els Rubbles (Picapiedra i Mármol en castellà) que viuen a un món força fantasiós, situat històricament a l'edat de pedra moderna dins una societat calcada a la societat americana de meitat del segle XX però convisquent amb dinosaures i demés animals prehistòrics als que tenen com a mascotes o que substitueixen els aparells moderns i elèctrics "actuals" (entre cometes aquest actuals perquè la sèrie té més de 50 anys!). Doneu un cop d'ull als "invents" dels Flintstones en aquest video.

Degut a l'èxit de la sèrie, és van fer diversos episodis especials i fins i tot algún llargmetratge d'animació així com diverses sèries basades en els personatges i el món de Bedrock (Rocadura en castellà) però cap va assolir l'èxit de la sèrie original. De totes maneres el 1994 Amblin (la productora de Steven Spielberg juntament amb la Universal van veure mercat i possiblitats per fer-ne una versió amb personatges reals i com a mínim econòmicament, la van encertar. Amb un cost d'uns 45 milions de dòlars, la recaptació mundial va ser de més de 350 milions, obtenint uns espectaculars beneficis.

Els papers principals van ser per John Goodman i Elizabeth Perkins en els papers del matrimoni Flintstone i Rick Moranis i Rosie O'Donnell com a matrimoni Rubble. Va ser precissament l'elecció d'aquesta darrera actriu la que no va acabar d'agradar el públic que no acabava de veure la grassoneta i poc agraciada O'Donell com l'estilitzada i atractiva Betty Rubble. Jutgeu vosaltres mateixos l'elecció.

John Goodman com a Fred Flintstone

Elizabeth Perkins com a Wilma Flintstone

Rick Moranis com a Barney Rubble

Rosie O'Donnell com a Betty Rubble

A la pel·lícula també hi van participar Elizabeth Taylor en la seva darrera interpretació i Halle Berry en una de les seves primeres actuacions.

Elizabeth Taylor

Halle Berry

Parlar sobre l'argument de la pel·lícula és força absurd doncs és el menys important. El maldestre Fred arriba a director de la pedrera on treballa per accident i allà serà utilitzat com a titella per un malvat directiu que el vol fer servir com a cap de turc en una jugada il·legal aprofitant els encants de la seva secretària. El realment important de la pel·lícula i on recau tot el mèrit, és en l'adaptació del món dels dibuixos animats a la imatge real, resolt amb un més que notable èxit. Valgui com a mostra, per exemple, la introducció de la pel·lícula en comparació amb la de la sèrie oríginal, és absolutament increible com s'ha cuidat el detall.

Les cançons de la pel·lícula són interpretades per la banda B-52s que a la pel·lícula apareixen com a BC-52's (BC en anglès són les inicials de Before Christ, Abans de Crist, referència al temps remot on se situa la acció). Podeu mirar als videos següents un dels temes originals de la sèrie i com els versionen a la pel·lícula la mateixa banda.

Tot i que si hi ha un tema realment conegut i que hom identifica amb The Flintstones, aquest és Meet The Flintstones, escolteu-lo en la seva versió original i interpretat pels BC-52s. Ull! En el seu moment va ser tot un èxit!

I la lletra, és clar, per si us sentiu Yabba Dabba Doo!!! ;)

Algun valent amb la flauta?

Per cert, la cançó Meet The Flintstones, que heu escoltat no va arribar fins la tercera temporada de la sèrie. És obra de Hoyt Curtin, que va desenvolupar la major part de la seva carrera treballant pels estudis d'animació Hanna-Barbera. A més d'aquest tema, també  són seus els temes dels Barrufets o Els Jetsons entre d'altres. Va treballar en algunes de les pel·lícules d'Ed Wood com Plan 9 from Outer Space. A les dues primers temporades de la sèrie, doncs la música d'entrada era molt semblant a la de la sèrie del Bugs Bunny que també s'emetia per la cadena ABC d'Estats Units, d'aquí el canvi de tema. La melodia, per cert, està inspirada en la sonata 17 de Beethoven per a piano, segon moviment, secció B, composada entre el 1801 i 1802. Si no us ho creieu escolteu cap als 2 minuts i 20 segons d'aquest video... M'he quedat amb un pam de nas!

I com que sé que us agraden, algunes curiositats d'aquelles que fan referència a la pel·lícula però que potser s'escapen a simple vista... 


La secretària de la peli es diu Sharon Stone (recordeu que Stone vol dir pedra en anglès), doncs bé, li van oferir a l'actriu Sharon Stone el paper, però no va poder fer-lo perquè es trobava en el rodatge de The Specialist i al final el va acabar interpretant Halle Berry.


Quan es veu l'auto-cinema hi apareix un cartell que diu: Properament Tar Wars de George Lucas. És una clicada d'ull a Star Wars, és clar.


Si en John Goodman hagués refussat el paper de Fred Flintstone, la pel·lícula no s'hauria fet malgrat feia anys que es volia produir una versió amb personatges reals de la mítica sèrie de televisió. Pel paper de Barney, en canvi, es va pensar en Danny DeVito, però aquest va refussar proposant en Rick Moranis, que va acabar clavant el personatge.


La Rosie O'Donnell va aconseguir el paper de Betty per riure com ella més que no pas per la seva semblança física. L'actriu ja era coneguda abans de la pel·lícula sobretot com a monologuista i va assolir el reconeixement definitiu al cap d'un parell d'anys de la pel·lícula com a presentadora d'un programa d'entrevistes.


Encara que només 3 apareixen reconeguts com a tals, s'estima que 35 van ser els guionistes que van treballar amb el guió de la pel·lícula, tot un record.


Degut a que els actors treballaven descalços, els gots de vidre van estar prohibits als llocs de rodatge.


Malgrat l'oferiment a John Goodman va ser condició indispensable per realitzar la pel·lícula, altres noms que van ser tinguts en compte van ser els de James Belushi, Dan Aykroyd, Bill Murray, Chevy Chase i John Candy (busqueu qui són si no els coneixeu, són tots grans actors!)


El Dents de sabre que surt al final de la pel·lícula va ser el primer personatge amb pèl creat per ordinador en aparèixer a una pel·lícula. Avui dia sembla ridícul però fa gairebé 20 anys va ser un gran repte tecnològic.


El Dino dels Flintstones té la veu de Mel Blanc, mort 5 anys abans del rodatge. Les seves frasses es van agafar directament dels doblatges de la sèrie original. Mel Blanc va posar la veu a més del Dino al Bugs Bunny i al Woody Woodpecker (Pájaro Loco) entre d'altres.


Doncs ja sabeu, espero que l'entrada us agradi i si us animeu un dissabte a la tarda potser passeu una tarda entretinguda amb The Flintstones o la seva preqüela The Flintstones in Viva Rock Vegas...

John Williams

Si ens fessin dir el nom de compositors de música de pel·lícules dels darrers 25 o 30 anys, potser hi hauria qui faria esment de James Horner (Titanic, Avatar...), Danny Elfman (Big Fish, Spiderman, Sleepy Hollow...), Ennio Morricone (The Mission, The Untouchables...), Jerry Goldsmith (Total Recall, Gremlins...), Alan Silvestri (Back to the Future, Forrest Gump...), Alan Menken (The Little Mermaid, Beauty and the Beast...), Bill Conti ( Rocky, The Karate Kid...)... però qui no faltarà MAI a la llista serà el protagonista de l'entrada d'avui: John Williams.

Durant més de 50 anys, John Williams ha posat música a les imatges de més de 100 pel·lícules aconseguint 47 nominacions als Oscars i emportant-se el premi en cinc ocasions. El seu nom va lligat al de Steven Spielberg, doncs es tracta del seu compostior preferit havent treballat per ell molts cops i també al d'algunes de les bandes sonores més reconegudes de la història com Star Wars o Superman.

Nascut a Nova York el 1932, encara es troba en actiu. Aquest mateix any ha esta nominat a l'Oscar per les bandes sonores de The Adventures of Tintin i War Horse, les dues pel·lícules del seu amic Steven Spielberg.Però la seva carrera musical arrenca a finals dels 50 quan comença a treballar com orquestrador de pel·lícules i sèries de televisió. Però no va ser fins el 1971 quan va aconseguir el seu primer Oscar per la música de Fiddler on the Roof (1971).

El 1974 començarien les col·laboracions amb Steven Spielberg, essent la primera la pel·lícula The Sugarland Express, debut de Spielberg com a director. Contents amb aquesta primera feina conjunta, els dos tornarien a treballar junts a Jaws (1975) i John Williams tornaria a assaborir l'èxit a la gala dels Oscars d'aquell any, aconseguint també els BAFTA, Golden Globe i Grammy.

Va ser per aquells dies que Steven Spielberg li va recomenar al seu amic, George Lucas que li encarregués a Williams la música de la pel·lícula sobre aventuretes de l'espai que estava preparant. Fruit d'aquella col·laboració, neixia la banda sonora possiblement més reconeguda de la història del cinema: Star Wars. Williams va treballar per aquesta banda sonora amb l'Orquestra Simfònica de Londres molt a la manera de Richard Strauss, de qui el compositor nordamericà rep una gran influència. La banda sonora no només va suposar el tercer guardó de l'Acadèmia per Williams sino que a més, temes com els de la princesa Leia o La Força van esdevenir autèntics exemples de leitmotiv al cinema.

Els anys següents són prolífics per Williams que composa les bandes sonores de Close Encounters of the Third Kind (1977), Superman (1978) així com la música de la segona i tercera part de la trilogia galàctica de Lucas. A Star Wars: Episode V - The Empire Strikes Back (1980), apareix per primer cop la famosa marxa imperial que acompanya el personatge de Darth Vader.

Les col·laboracions amb Steven Spielberg seguirien pels anys amb títols del tot inoblidables com Raiders of the Lost Ark (1981), E.T. (1982), The Empire of the Sun (1987), Jurassic Park (1993), The Schindler's List (1993), que també va aconseguir el premi de l'Acadèmia.

Al segle XXI els treballs més importants de John Williams han anat lligats a la saga de Star Wars i la de Harry Potter, en les que ha estat el compositor sempre que l'agenda li ho ha permés. De totes maneres no s'acaba aquí la feina d'aquest gran de la música: A.I. Artificial Intelligence (2001), Minority Report (2002), Munich (2005), Memoirs of a Geisha (2005) o la quarta entrega de les aventures de l'Indiana Jones, també són obra seva.

Paral·lelament al cinema, John Williams ha composat les músiques pels Jocs Olímpics de Los Angeles, Seoul, Atlanta i Salt Lake City així com diverses músiques per la TV i més de 50 composicions més enllà del món audiovisual entre elles la peça que va acompanyar a Barack Obama en la seva presa de possessió com a president d'Estats Units.

L'obra de John Williams acostuma a ser descrita com un estil de neoromanticisme principalment amb influències d'autors alemanys com Wagner o Max Steiner. Pren de Richard Wagner per exemple, l'ús que ja abans he esmentat del leitmotiv que identifica diversos personatges o llocs com la Marxa Imperial per Darth Vader, el tema de l'Arca de Raiders of the Lost Ark o el Mar de Dunes de Totooine a Star Wars.

En fi, si no el més gran, que personalment crec que si, sense dubte el més reconegut de tots els compositors de música per cinema: John Williams. Gràcies perquè sense tu, Star Wars, l'Indiana Jones o Superman no serien el mateix. I per si us heu quedat amb ganes de més...

Titanic (1997)

Qui no ha vist Titanic? Que reservi 3 hores de sa vida per veure-la i torni després a llegir aquesta entrada perquè ara us explicaré el final: el vaixell s'enfonsa.

Bé, feta la brometa passaré a analitzar una pel·lícula de la que abans d'entrar en matèria diré que és excel·lent en la forma, magistralment titànica en quant a la seva vistositat, el seu disseny de vestuari, la seva direcció artística, la producció en general... Una d'aquelles pel·lícules que marca una època, una d'aquelles pel·lícules que tothom hauria de veure una vegada a la vida... i que tampoc caldria un segon visionat si un és una mica crític. I és que de tot parlarem d'aquesta obra de James Cameron.

Comencem per l'argument. La Rose, una jove d'una bona família vinguda a menys s'embarca al Titanic amb el seu promès, un ric hereu, de qui no n'està enamorada, i llurs famílies, camí de Nova Iork on està previst anunciar els seu enllaç matrimonial. Angoixada per ser forçada a casar-se per part d'una mare que no vol perdre el seu estatus social, li ronda la idea del suicidi, del qual serà salvada per en Jack un jove molt diferent d'ella. En Jack és un buscavides nordamericà que ha guanyat un viatge per tornar a casa amb un amic italià en una timba de cartes. L'amor sorgeix entre els dos malgrat les diferències de classe social i les pressions que rebran per part del promès, com és lògic, i de la mare de la Rose. El cas és que la història els arriba en mal moment doncs aquella nit, la del 14 d'abril de 1912, el Titanic, el vaixell insumergible, topa amb un iceberg i comença el desastre que passarà a la història. Convençuts com estaven de la seva seguretat, el Titanic no comptava amb prou bots salvavides i l'accident acabarà amb 1517 morts, entre les quals, la d'en Jack, que es deixarà la vida les gèlides aigues de l'oceà per salvar la Rose.

Una història apasionant com la del vaixell que no es podia enfonsar i que ho va fer en el seu viatge inaugural, mereixia una pel·lícula èpica i la va trobar de la mà de James Cameron, director dels dos primers Terminator, Abyss o True Lies entre d'altres i que essent un gran afeccionat als naufragis va decidir rodar la història de l'enfonsament del vaixell més famós en conèixer a Robert Ballard, l'home que el 1980 havia descobert les restes del vaixell sota el mar.

El que primer va fer Cameron quan va veure l'oportunitat va ser buscar diners per fer una expedició al lloc de l'enfonsament, més per la seva passió personal que per fer la pel·lícula, però aviat va pensar que allà hi havia una història. Va presentar un primer esborrany del concepte a la Fox explicant que la seva pel·lícula seria com Romeu i Julieta però al Titànic i que no semblaria res del que havia fet abans, ni trets ni robots com a Terminator, només una èpica i drmàtica història d'amor de tres hores que costaria molts diners. La Paramount va ajudar tambñe amb l'exagerada despesa econòmica que proposava Cameron i el projecte va sortir endavant sense ni una sola línia de guió escrit.
Primer, el director volia enregistrar una sèrie d'imatges "in situ" per la qual cosa es va haver d'inventar una càmera especial per poder funcionar a les profunditats de l'oceà. De fet, les immersions per agafar imatges reals del vaixell enfonsat van costar 3 milions de dòlars, més que moltes pel·lícules senceres.

El següent que va fer Càmeron va ser documentar-se sobre el vaixell, l'època, el trajecte, els passatgers... durant setmanes, va llegir tot allò que va poder sobre l'enfonsament del vaixell i la gent que allà hi viatjava. Volia que la pel·lícula fos tan real en molts aspectes que fos com si algú hagués viatjat en una màquina del temps amb una càmera per enregistrar allò que va succeir.


La pel·lícula barreja personatges ficticis, els protagonistes principalment, amb personatges reals que anaven al vaixell durant el viatge com ara diversos passatgers de primera classe, el disenyador del vaixell Thomas Andrews o bona part de la tripulació. Pels papers principals, Cameron, va triar Leonardo DiCaprio i Kate Winslet en els papers de Jack i Rose. Billy Zane interpreta el paper de promès de la Rose, Frances Fisher és la mare de la protagonista i Kathy Bates és una nova rica que viatgja a bord del vaixell amb un personatge que dona molt de joc convertint-se en al més sensata i real de la gent que viatja en primera envoltada d'aparecences. Tant Kate Winslet com Gloria Stuart van ser nominades al premi de l'Acadèmia per la seva interpretació de la Rose, en la seva edat jove la Winslet i quan és vella la Stuart, però cap de les dues es va emportar l'Oscar.

Bona part del rodatge es va realitzar a Mèxic, a un estudi construit especificament per aquesta pel·lícula doncs calia un tanc d'aigua on s'hi pogués fer cabre una reproducció gairebé a tamany real del vaixell. De totes maneres, no tot allò que veiem existeix realment, els model fets per ordinador van tenir molts importància per la pel·lícula i determinades escenes són fruit de minuciosos treballs informàtics. De fet, un dels molts premis que va guanyar la pel·lícula va ser pels seus efectes especials.
La música que va acompanyar la pel·lícula, composada per James Horner, va vendre 30 milions de còpies a tot el món, aconseguint diversos premis a tot el planeta, entre ells, com no, també l'Oscar a la millor banda sonora així com el de millor cançó per My heart will go on. El director era reaci a incloure cap cançó a la pel·lícula però després d'escoltar-la va pensar que era prou bona i que ajudaria a posar la cirereta al pastís que estava construint. La cançó va ser interpretada per la cantant Céline Dion.

My Heart Will Go on Lyrics

Amb una història d'amor enregistrada "a lo grande", amb uns efectes impressionants, una música colpidora i un protagonista guapot l'èxit estava assegurat però el que va succeir va ser encara més gran del que mai s'havia pogut preveure. 1800 milions de dòlars de recaptació van convertir Titanic en la pel·lícula que havia guanyat més diners de tota la història i cap altre pel·lícula no li va prendre aquest honor fins l'estrena de la següent pel·lícula de Cameron, Avatar que va recaptar l'escandalosa xifra de 2700 milions de dòlars. Es preveu una reestrena de Titanic en 3D i Imax properament ja que aquest abril farà 100 anys de l'enfonsament del vaixell.

La cerimònia dels Oscars de 1997 es va dur a terme a Los Angeles el 23 de març de 1998 i Titanic sortia amb 14 nominacions, igualant el record històric d'All About Eve. D'aquestes 14 candidatures, va guanyar 11 premis: Millor pel·lícula, director, direcció artística, fotografia, disseny de vestuari, efectes visuals, muntatge, banda sonora, cançó, so i muntatge de so. Les úniques categories en les que malgrat estar nominada no és va endur el premi van ser les de millor actriu, actriu de repartiment i maquillatge. Els seus 11 premis aconseguien igualar el registre de Ben-Hur i només van ser igualats posteriorment per The Lord of the Rings: The Return of the King.


Curiositats que potser no sabíeu de la pel·lícula...
Matthew McConaughey i Gwyneth Paltrow entre d'altres van ser considerats pels papers protagonistes.
L'escala principal de l'interior del vaixell va ser construida més gran del que era realment perquè els actors eren força més alts que els passatgers de fa 100 anys.
La documentació que Cameron va aconseguir reunir per informar-se sobre la història real del vaixell era tan completa que moltes de les frasses que fan servir membres de la tripulació a la pel·lícula son paraules textuals de les que van dir els autèntics tripulants.
Una suite al Titanic costava l'equivalent a uns 56000 euros d'avui dia.
L'actriu que interpreta la Rose quan es vella, és la única persona de les que va treballar a la pel·lícula que ja era viva quan el Titanic es va enfonsar.
Les mans que es veuen en pantalla dibuixant un retrat de la Rose, no són les de DiCaprio, sino les del mateix James Cameron.
Titanic és la pel·lícula més cara del segle XX. Va costar 200000 dòlars.
El gos que té la Rose quan apareix durant la vellesa és un Pomerània. Només 3 gossos van sobreviure a la tragèdia i un d'ells era precissament d'aquesta raça.

I només voldria acabar amb un petit esment sobre les imperfeccions de la pel·lícula. Excel·lentment recreada, és cert que cuida al detall alguns aspectes que la fan única, un autèntic document per fer-se una idea de què va passar realment aquella nit en alta mar. Podríem parlar sobre quadres que apareixen que potser no hi haurien de ser, d'una Estàtua de la Llibertat anacrònica, de cigarretes amb filtre 30 anys abans d'inventar-se... però l'error de base... moriríeu per salvar algú que heu conegut fa un parell de nits?


Deixo amb l'entrada, la partitura del tema principal de la pel·lícula, la lletra de la cançó i un mapa amb el trajecte que havia de realitzar el vaixell. Aquesta pel·lícula, amb els seus defectes i les seves virtuts, forma part de la història del cinema i mereix un cop d'ull. Es pot treballar a l'àrea d'història, comentant els diferents personatges que apareixen, les diferents motivacions del viatge, les diferents classes socials que hi són representades... El tema, simple però efectiu, és analitzat i interpretat a l'àrea de música a diferents nivells es pot parlar de la tonalitat, del to, el ritme, treball melòdic...
A geografia, medi (clima, icebergs... fer notar la particularitat d'icebergs a una latitud que no era la normal).A més de l'anglès, és clar, en una pel·lícula en aquesta llengua i amb la lletra mateixa de la cançó preparada per descarregar i amagar paraules per fer un listening... hi ha gaire matèries que no puguin ser tocades a partir d'un visionat complet o en part d'una pel·lícula com Titanic?

Millor cançó als Oscars

Doncs em vaig quedar parat quan vaig veure que aquest any només hi havia dues cançons nominades al premi a millor canço a la cerimònia dels Oscars i m'ha semblat que no estaria malament donar una repassada a diverses cançons que en el seu moment van estar premiades o potser fins i tot només nominades a aquesta categoria. Potser no és el premi que més prestigi dona a una pel·lícula, pèro també algunes d'elles han format part de la banda sonora de les nostres vides i just seria retre un petit homenatge a aquestes, en alguns casos, joies.

L'Oscar a la millor cançó es concedeix desde 1934 i el primer premi que trascendeix a la història més enllà del cinema per convertir-se en una icona popular és Over the rainbow de The Wizard of Oz, premi de l'Acadèmia del 1939.

Aquesta categoria sempre ha estat mimada pel cinema d'animació i Disney, evidentment ha acaparat una gran quantitat de premis a la millor cançó de l'any. El primer d'ells fou el 1940 amb When you wish upon a star de Pinochio, l'any 1940.

Sento una especial predilecció per la cançó guanyadora a l'Oscar a la millor cançó de 1944. Bing Crosby interpretava Swinging on a star a Going my way, si bé potser molts recordaran millor la interpretació de Bruce Willys i Danny Aiello a Hudson Hawk i que els servia per cronometrar un robatori perfecte. Compareu les versions.

La interpretació de Doris Day de Whatever will be, suposaria un Oscar per The Man who new too much d'Alfred Hitchcock.

La cançó de 1961 la posaria  Breakfast at Tiffany's amb Moon River.

Disney tornava a endur-se el premi a la millor cançó amb l'entranyable Chim Chim Cher-ee de la no menys màginca Mary Poppins. La cantava Dick Van Dyke i val a dir que la pel·lícula es manté com la més nominada de la història de Disney amb 13 nominacions. Només Titanic i All about Eve han optat a més premis. D'aquests 13 premis, a més del de millor cançó se'n va endur 4 més.

1969 sonava al copàs d'una romàntica i optimística cançó anomenada Raindrops keep falling on my head que sonava a Bustch Cassidy and the Sundance Kid.

Els 70 arribaven i amb ells, la música disco i les blaxploitations com Shaft, que guanyaria l'Oscar a millor cançó pel tema que acompanyava els títols de crèdit.

El 1976. l'Oscar a la millor cançó recauria en Evergreen de la pel·lícula A star is born. Malgrat això potser molts recordaran molt més la cançó que acompanyava la gran guanyadora de la nit, que era Rocky. La seva cançó, la nominada i no premiada Gonna fly now.

El 1978 seria l'any d'una altre peça disco, Last dance de la pel·lícula Thanks God It's Friday, per molts, la pitjor pel·lícula de la història en aconseguir un premi de l'Acadèmia, encara que la cançó és d'aquelles que fan que els peus et vagin sols.

I els 80 arribaven i la música disco seguia trencant a les pistes de ball i també obtenia reconeixements als premis de l'Acadèmia. Fame assolia l'Oscar del 1980 amb un tema que passaria a la història del cinema i de la televisó amb la posterior adaptació de la pel·lícula.

Els 80 van ser molt prolífics musicalment parlant a les gales dels Oscar. 1982 va veure triomfar una balada interpretada per Joe Cocker i Jennifer Warnes. Sota el títol d'Up where we belong, el tema principal d'An Officer and a Gentleman va marcar una època i encara és una de les melodies cinematogràfiques més recordades.

L'any següent, 1983 va se l'any de Flashdance (al menys, musicalment parlant), una pel·lícula en que una noia compagina la seva feina de soldadora amb els seus somnis com a ballarina. Flashdance... What a feeling endur-se el premi a la millor cançó. La mateixa pel·lícula també tenia nominada la cançó Maniac.

1984 va veure com el premi se'l enduia un mig temps interpretat per Stevie Wonder per una comedieta anomenada The Woman in Red que tampoc tenia gaire més que una gran cançó principal I just called to say I love you. Aquell anys però d'altres cançons que van competir a la categoria van resultar també grans èxits com Ghostbusters o Footloose, els temes principals de les pel·lícules amb el mateix títol.

1985 era l'any de Lionel Ritchie interpretant Say you, say me de la pel·lícula White nights. La derrotada va ser aquell any The Power of Love de la pel·lícula Back to the Future.

I si An Officer and a Gentleman havia triomfat ans enrere, la cançó d'una espècie de remake no confès va triomfar a l'edició de 1986. Take my breath away, interpretada pel conjunt pop Berlin  i pertanyent a la pel·lícula Top Gun, va ser la guanyadora d'aquell any.

Però si una sola cançó haguessim de triar de la dècada, potser per èxit més que per qualitat, aquesta hauria de ser (I've had) The time of my life, interpretada de nou per Jeniffer Barnes amb la companyia de Bill Medley. El tema final de Dirty Dancing marcaria a una generació d'adolescents a la vegada que s'enduia el premi a la millor cançó el 1987.

Entrariem aviat, i a cavall entre dècades, a l'etapa Alan Menken. El binomi Menken-Disney va funcionar de meravella a la revifalla de la producció de llargmetratges d'animació per part dels estudis hereus del llegat de Mickey Mouse. Entre 1989 i 1995 el compositor va guanyar 4 premis per les seves partitures d'altres 4 pel·lícules d'animació de la factoria Disney. Under the Sea (The Little Mermaid, 1989), Beauty and the Beast (Beauty and the Beast, 1991), A Whole New World (Aladdin, 1992) i Colors of the Wind (Pocahontas, 1995) van convertir l'Oscar a la millor cançó en territori acotat per Disney i Menken. És més, una de les poques interrupcions d'aquest regnat va ser a càrrec de The Lion King, de la mateixa factoria Disney si bé obra d'Elton John quan Can you Feel the Love Tonight va assolir el premi de 1994.

 

Aquesta "tirania" del cinema d'animació només va ser interromput per Bruce Springsteen i Streets of Philadelphia de la pel·lícula Philadelphia. Aquest drama sobre la SIDA va ser perfectament traslladat a una cançó preciosa amb lletra i música i interpretada per The Boss.

1997, va ser l'any Titanic. El vaixell enfonsat va tornar a la vida sota la direcció de James Cameron que va convertir en or pràcticament cada nominació de la seva pel·lícula. My heart will go on, a part de ser una ensucradíssima balada empalagosa on les hi hagi va omplir de notes els somnis més romàntics del final de segle amb la veu de Celine Dion.

El segle XXI va arribar amb nous ritmes i així com als 70, la música disco va omplir les gales dels Oscar, els 2000 sonaven rapers. Eminem va aconseguir l'Oscar a la millor cançó per Loose yourself a la banda sonora d'8 Mile l'any 2002.

I no voldria acabar aquest repàs musical sense esmentar la única cançó en castellà que ha guanyat aquest guardó i ho va fer amb una certa polèmica. El 2004, el cantautor uruguaià Jorge Drexler, estava nominat a l'Oscar a la millor cançó per Al otro lado del río, de la pel·lícula Diarios de motocicleta. A darrera hora, però i malgrat estava previst que l'autor interpretés la cançó en directe durant la gala, l'Acadèmia va decidir prescindir de Drexler a l'actuació dient que com que el cantant no era conegut als EUA, baixaria l'audiència televisiva mentre ell cantés. En el seu lloc, dues cares més conegudes pel públic nordamericà com Antonio Banderas i Santana, interpretarien el tema. En guanyar l'Òscar, Jorge Drexler va decidir cantar un trocet de la cançó a l'hora de recollir el guardó per poder dir que finalment si que havia cantat a la cerimònia dels Oscar.

 

Així doncs, aquí queda un bon recull de cançons que han acompanyat un enorme grapat d'imatges per formar un petita història del cinema amb les seves cançons incloses que espero us hagi agradat a tots.

Cinema musical

Un dels meus gèneres predilectes i que s'hi pot dir molt amb el que treballem a l'aula, és el musical. Musicals com Grease que de petit em va marcar (a mi i a la paciència dels meus pares) s'escolten a les classes de música de cicle superior així com es ballen a festivals de final de curs.
Grease és un exemple, però n'hi ha tants i de tan bons de musicals, que se'm faria dificl triar-ne només un per començar. Així que vagi aquesta entrada sobre el cinema musical en general per davant i podeu comentar per aquí sota, quins musicals he treballat a classe o quin és aquell que voldríeu que comentés en detall.
Com va dir Al Jolson "Wait a minute, wait a minute, you ain't heard nothin yet. Wait a minute I tell ya, you aint heard nothin"