Sant Jordi

Doncs arriba Sant Jordi, festa dels enamorats a casa nostra i si vaig dedicar una entrada a les pel·lícules romàntiques per Sant Valentí, com no ho faré també per Sant Jordi? Només que potser aquesta vegada li treuré una mica més de punta al llapis quan parli d'amors... diferents, impossibles, desesperats...

Bufff... i és que hi ha tantes coses maneres d'estima i de veure l'amor, tantes maneres d'estimar, amors tant diferents... Caldrien cent vides per veure'ls i viure'ls tots però amb una bona temporada de cinema ens en farem una idea dels que hi ha i dels que ens falta per conèixer.

Si mai em pregunteu una pel·lícula d'amor que m'hagi colpit possiblement sigui Lolita (1997). La nova versió de la novel·la de Nabokov ens parla de l'amor malaltís, l'obsessió més crua d'un home madur per una adolescent que sabent del poder que exerceix sobre l'home juga amb ell fins a portar-lo a la desesperació més absoluta. La crítica va matxacar aquesta pel·li però a mi em va agradar molt més que la versió antiga filmada pel mestre Kubrick. El dolor reflectit al rostre de Jeremy Irons i les cames de Dominique Swain potser hi van tenir algo a veure, però el cas és que després vaig llegir el llibre i em va semblar prou ben adaptada. Fins i tot la senyora Banderas està esplèndida en el paper d`hortera i odiosa dona americana mitjana.

Però ja que he començat amb Adrian Lyne i la seva versió de Lolita, caldria que algú li donés un cop d'ull a la visió de l'amor que té aquest per altra banda, solvent director. 10 anys abans de Lolita, Lyne dirigia Fatal Attraction. Un Michael Douglas en plena efervescència es quedava de Rodríguez i "echaba una canita al aire" amb una curiosa Glenn Close. Al final resulta que la Close anava una mica més que passada de voltes i li feia la vida impossible a un Michael Douglas a qui se li anava la cosa de les mans. Potser l'amor de la Close seria una mica transtornat però d'això va aquesta entrada no?

Encara que per enamorar-se de la persona equivocada no cal anar gaire lluny. Recordeu Tesis (1996)d'Alejandro Amenábar? El primer llarg del director espanyol d'orígen xilé parlava d'una estudiant de Periodisme que s'enamorava d'un Eduardo Noriega amb cert gust per les Snuff movies. I mira que el Fele Martínez avisava a l'Ana Torrent però...

De vegades l'amor arriba en mal moment. Titanic (1997) n'és un bon exemple. Ja en vaig parlar àmpliament d'aquesta pel·lícula, però sempre ve de gust recordar que en Jack Dawson dona la seva vida per una noia a la que estima amb bogeria però que acaba de conèixer i que la Rose, podria haver-li fet lloc a la fusta de la que es salva del naufragi `però és clar, aleshore no hauriem tingut pel·li.

Podriem parlar de casos com el d'Ewan McGregor i Nicole Kidman a Moulin Rouge! (2001). L'amor és perfecte però... Oh! La Satine s'està morint, malgrat tot encara tenen temos de deixar un dels numeros musicals més bonics i romàntics del cinema.

L'amor... de vegades no és com un imagina. De vegades passen coses tan curioses com a Threesome (1994) qua aquí es va dir Tres formas de amar. Curiós triangle el que es forma entre l'Alex (una noia) l'Eddie i l'Stuart. Això de dir-se Alex és un problema per la Lara Flynn Boyle quan arriba a la Universitat. Un nom masculí la porta a compratir habitació amb dos nois més. Es tracta d'un error i ja el sol·lucionaran a administració però com allò que diuen que "las cosas de palacio van despacio" encara trigaran prou com per muntar un númeret ben curiós. A s'enamora de B, que és gai i a la vegada està enamorat de C, que no ho és, sinò que està enamorat d'A. Aquest vindria a ser el resum i l'esquema d'aquesta pel·liculeta que no va passar a la història del cinema però que es deixa veure per passar una tarda agradable.

I poc menys curiós és l'amor que es professen els protagonistes de Brokeback Mountain. Un parell de tiarros com ells, tan cowboys i tan americans, jugant d'amagades amb els Ken mentres les Barbie corrien per casa? Massa dur per la societat americana encara que l'Acadèmia dels Oscars s'enrecordés d'ells qui sap si més del que calia.

Ara, que per "amors" curiosos els de Dustin Hoffman a The Graduate. El nano està enamorat de la seva xicota però quan la sogra és l'Anne Bancroft... Passa el que passa. Massa teca per l'any 1967, la veritat però també és cert que la meravellosa banda sonora de Simon i Garfunkel li van donar una empenta definitiva a aquesta comedieta amb final feliç, no oblidem que ens trobem als anys 60 encara.

I parlant d'amors "incestuosos" el més mític i frikie segurament sigui el de Star Wars. La Princesa Leia i en Luke Skywalker tontejant sense saber que són germans... i el que trigarà ella en saber-ho! I en Han Solo que pensa "a río revuelto..."

No és gaire diferent (o si) el cas de Back to the Future (1985). Amb la tonteria dels viatges en el temps, en Michael J. Fox ha d'aconseguir que els seus pares s'enamorin perquè si no, ell no neixerà. El problema és que sa mare s'enamora d'ell, cosa comprensible si comparem la manca "d'encant" del Crispin Glover amb lo mega guais ochentero del Marty McFly.

I si l'amor és un clàssic, m'acomiado amb un parell de clàssics que no poden faltar. D'una banda Casablanca. En Rick té un cafè a Casablanca que li va prou bé, ho té arregladet amb els Nazis, arregaldet amb la polícia... però no ho acaba d'arreglar amb la Ingrid Bergman i en una discutible opció l'envia amb el seu marit cap a Europa. Humphrey Bogart, cavaller o calçaces? Però jo em quedo amb Gone with the wind i la història entre el Rhett Butler i l'Scarlett O'Hara. Ell és un jeta i ella una trepa. Es pot passar vàries hores de pel·lícula col·ladeta per l'Ashley però quan acaba la pel·lícula saps positivament que tornarà amb el Clarck Gable, estan fets l'un per l'altre.

He rebut diverses sol·licituds sobre pel·lícules d'amor i tipus d'amor dels que parlar: Dels Ponts de Madison a [Rec] 3. D'Otoño en Nueva York a Te doy mis Ojos... Potser un altre any. Però moltes gràcies a tots i totes els que heu llegit i aquells que heu opinat sobre les més curioses històries d'amor.