Star Wars: la saga, la història

Fa molt de temps, a un a galàxia molt, molt llunyana... així començava la saga més gran de la història del cinema, Star Wars. George Lucas, el seu creador, volia en un principi adaptar Flash Gordon al cinema. Havia crescut a Modesto, Califòrnia, veient dobles sessions de cinema amb serial al mig i vivia obsessionat amb la idea de portar al cinema el seu personatge preferit, l'heroi del còmic de l'Alex Raymond, però no va poder comprar els drets i va decidir crear la seva pròpia història de l'espai, emulant els serials que tant l'havien entretingut. Eren els anys 70 i tot era possible. Tot menys, segons molts, STAR WARS.

Seria molt llarg i pesat explicar tot el procès del neixement de la saga però pels nanos que perduts aterrin a aquesta pàgina els hi explicaré en tres patades el gènesi de la història. A començaments  dels anys 70, un jove i prometedor director de cinema anomenat George Lucas, signava un contracte amb la Universal Pictures per rodar un parell de pel·lícules, American Graffitti i algo de l'espai que s'acabaria dient Star Wars. La idea de Lucas era recrear aquells serials cinematogràfics que l'embadalien de petit de setmana en setmana al cinema, quan als cinemes es passaven serials, és clar. Eren petits episodis d'aventures que sempre acabaven amb el protagonista passant-ho malament a punt de morir per deixar-te amb l'ai al cor esperant que tornessis la setmana següent per veure com se'n sortia. El cas és que George Lucas es va passar bona part de la decada donant-li voltes a un guió amb una història que donava tant de si que s'anava allargant, allargant i allargant fins que la pel·lícula es va convertir en sis pel·lícules que havien de ser rodades a partir de mitja història. Així que finalment, quan va trobar qui li pagués la bogeria que tenia al cap (la 20th Century Fox) va començar el rodatge de la primera de les sis pel·lícules que tenia al cap: Star Wars.

La història ens parla d'un univers dominat per un imperi galàctic que s'ha apoderat de tots els planetes, mentres un petit grup de rebels intenten reestablir la democràcia a la galàxia. Al capdavant de l'Imperi hi figura un emperador de qui poc o res en sabem i el seu braç dret, un poderòs cavaller vestit de negre sota una cuirassa, mig home mig robot que respon al nom de Darth Vader. Per contra, a la banda rebel hi figura la derrocada princesa Leia i per casualitats de la vida un jove somiador anomenat Luke Skywalker i un contrabandista amb molta barra anomenat Han Solo s'afegiran a la causa.

En Luke s'unirà de la mà d'Obi-Wan Kenobi a la Força, una espècie d'energia que manté units tots els éssers de la galàxia. L'Obi-Wan, un cavaller Jedi, anticdefensor de l'ordre universal, guiarà en Luke pels camins de la Força a la vegada que l'avisarà que en Darth Vader va matar el seu pare. Després de mil aventures, en Luke, juntament amb el Han Solo acabaran intentant destruir l'Estrella de la Mort, una estació de combat de l'Imperi que està preparada per sembrar el terror a la galàxia.

Ventilar-se l'argument de la primera pel·lícula en deu ratlles em sembla un sacrilegi, si queda algú al planeta que no l'hagi vist, ha de fer-ho. El cas és que va tenir un èxit sense precedents i és clar, al cap d'uns anys arribava la continuació d'aquetes aventures. Si no l'heu vist i voleu fer-ho, deixeu de llegir perquè explicaré la sorpresa més gran de la història del cinema...

...

...

Ja?

Bé doncs a The Empire Strikes Back (1980) descobrim que en Darth Vader és el pare del Luke Skywalker i per si no hi hagués prou, al final de la peli ens deixen en Han Solo congelat en carbonita. Estarà viu? Hauriem d'esperar fins el 1983 a Return of the Jedi per veure com era salvat de les mans de Jabba the Hutt per part de la Leia i en Luke, que s'ha convertit en un místic cavaller Jedi. En aquesta darrera pel·lícula veurem la mort d'en Darth Vader encara que es redimirà de la seva maldat derrotant el terrible Emperador, veurem que els enrenous familiars segueixen, veurem qui s'acaba quedant com a a parella de la princesa i posats a veure, veurem uns ossets que fan força ràbia anomenats Ewoks. La pel·lícula, amb tot, posava un final feliç a la història amb l'ordre reestablert a la galàxia.

Calia però explicar els orígens de tot això i quan la teconologia li va permetre fer el que volia, en George Lucas va rodar The Phantom Menace (1999). Amb Obi-Wan com a aprenent de Jedi guiat per Qui-Gon Jinn, en aquesta pel·lícula veurem com el nen Anakin Skywalker és trobat pels dos cavallers Jedi. Aviat s'establirà una curiosa relació entre el nen i la jove reina Amidala. Per altre banda, coneixerem Darth Sidious i Darth Maul, dos Senyors del Sith, la branca que utilitza la Força de forma obscura i que lluitaran per portar el terror a la galàxia. A les properes seqüeles amb les que s'acabaria de tancar el cercle, Attack of the Clones (2002) i Revenge of the Sith (2005) veurem al jove Anakin convertint-se en un cada vegada més poderós cavaller Jedi que es rebelarà contre l'ordre casant-se en secret amb la reina Amidala. Però mica en mica serà seduït pel Senador Palpatine, que no és altre que Darth Sidious, que li parlarà del poder del costat fosc de la Força. La mort de la seva mare i finalment de la reina Amidala mentres dona a llum a un nen (Luke) i una nena (Leia) acabaran convertint a en Anakin en Darth Vader després d'un èpic duel amb espasses de llum contra Obi-Wan del qual queda molt mal ferit i és salvat pel Senador Palpatine que acabarà de conclura el seu encinistrament en la Força si bé pel costat més fosc.

I enmig de tot això una munió de personatges, races, robots, naus... que s'han quedat pel camí en aquesta beu síntesi. Temps hi haurà per l'R2-D2 i el C-3PO, pels wookies, pels soldats imperials, el Falcó Milenari i demés. Com he dit abans, explicar Star Wars en una sola entrada és un sacrilegi però per alguna cosa havia de començar. Prometo properament anar dedicant més i més entrades a aquesta mítica saga de pel·lícules analitzant el repartiment, la música, el merxandatge i tots els aspectes que es puguin analitzar d'un fenòmen únic i irrepetible a la història del cinema.

Que la Força us acompanyi!

Línia del temps amb les estrenes de les pel·lícules de Star Wars

Red Lights/Luces Rojas (2012)

Algú demana crítiques d'actualitat i aquí en teniu una. L'altre dia em vaig poder escapar a veure el darrer treball de Robert DeNiro i això és el que vaig trobar a Red Lights (2012).

 La trama de Red Lights ens presenta a la Doctora Matheson (Sigourney Weaver) i al Doctor Buckley (Cillian Murphy), dos professors universitaris que es dediquen a perseguir i desenmascarar frauds en el camp dels fenòmens paranormals. La tornada a l'escena pública del parapsícoleg i mentalista invident Simon Silver (Robert De Niro), farà que s'enfrontin els dos doctors per si cal o no desenmascarar-lo. La història ens anirà mostrant els motius que porten la Doctora Matheson a evitar enfrontar-se en Silver així com el per què el Doctor Buckley insisteix tant en perseguir el pressumte psíquic.

 

La producció és en bona part espanyola, però quan un ha dirigit un film com Concursante (2007) o sobretot Buried (2010), aconsegueix rodar amb estrelles contrastades com De Niro o Weaver. Sota la direcció de Rodrigo Cortés, la pel·lícula és una d'aquelles que t'enreda com un nen durant tot el seu metratge. Com un bon mag, Cortés et distreu de l'acció principal contínuament evitant que miris on ho has de fer per descubrir el gran engany que t'està clavant sota el nas. Té un d'aquells finals sorprenents, que sense arribar a deixar-te glaçat amb un gir inesperat com els de M. Night Shyamalan, és com un bon joc de mans. Potser la pel·lícula no enlluerna com l'estrena americana del director gallec, però si exceptuem alguna llicència (el tractament de la parapsicologia al món real no és el que es dona a la pel·lícula) i un ritme un pel irregular (fa la sensació que l'argument corre massa en ocassions i massa poc a poc en d'altres), podriem parlar d'una pel·lícula d'un nivell notable alt comparant-lo amb la qualitat mitjana dels thrillers espanyols.

Pel que fa a les interpretacions, si bé no és el paper de la seva vida a la pel·lícula de la seva vida, De Niro està excel·lent, com sempre. Clava el paper de mentalista al més pur estil Uri Geller (culleres doblegades incloses) o Anthony Blake però amb uns aires d'estrella del rock poc comprensibles si no ens creiem el món en el que es situa l'acció. Costa de creure a Geller o Blake, com a referent hispà del tema, esgotant les entrades pels seus espectacles com si es tractés del nou concert del Bruce Springsteen, però si t'ho empasses, l'actor està genial i la seva cola presència, segueix omplint la pantalla.

Sigourney Weaver no enlluerna tant, certament, però resulta molt creïble com a caçadora de tramposos. El paper de professora universitària li escau d'allò més i t'arriba a l'ànima en determinades escenes, sobretot quan parla del seu fill, en coma des d'un accident als quatre anys. Novament no ens trobem davant una interpretació que faci oblidar la Tinent Ripley d'Alien, la Doctora Fossey de Gorillas in the Mist (1988) o la Katharine Parker de Working Girl (1988) però funciona molt bé.

I malgrat aquests dos monstres de la interpretació, el pes de la pel·lícula recau en l'irlandès Cillian Murphy en el paper de professor adjunt de la Dra. Matheson que lluitarà per arribar fins el final en l'investigació sobre Simon Silver. El protagonista del'excel·lent 28 days later (2002) o l'Espantaocells de The Dark Knight, funciona correctament en el joc de mans que resulta ser Red Lights. Dona el tipus tant com a Doctor universitari que es dedica a caçar estafadors com com a adjunt que s'enamora de l'alumna destacada de la classe, la guapíssima Elizabeth Olsen (germana petita de les bessones Olsen). Interessant carrera la de Murphy amb paper que no criden l'atenció però que li van cimentant un curriculum sòlid.

I encara que en un paper menor potser m'agradaria comentar el paper de Toby Jones com a Doctor Shackleton, contrapunt a la Doctora Matheson. Treballa a la mateixa universitat que ella però al bàndol oposat del departament de Parapsicologia. Gran defensor dels fenòmens paranormals, mostra una imatge realment curiosa, una d'aquelles cares que costa oblidar. Amb una carrera escassa de ressó a nivell del gran públic, al menys donant la cara (és la veu del Dobby de Harry Potter), valdria la pena no perdre-li la vista com a secundari carismàtic.

Així doncs, no espereu veure la gran pel·lícula definitiva de De Niro o una obra que superi Buried del mateix director, però  crec que si suspenem la incredibilitat que pot causar un món on la parapsicologia obre les notícies i on l'estrany és el que no creu i no pas el que creu en esperits, taules que s'aixequen soles i els mentalistes de torn, podem passar una vetllada agradable tant veient la pel·lícula en si com repassant després com se'ns ha anat prenent el pel durant dues hores. Una de les claus de la màgia és distreure l'atenció de l'espectador, el mateix Doctor Buckley ens ho recorda a la pel·lícula, i Rodrigo Cortés ens fa dirigir la nostre atenció contínuament en el sentit contrari on hauríem de mirar si volguessim "enxampar" el truc al que ens somet.

Rudy (1993)

Aprofitant que avui mateix Marca TV inicia un cicle de pel·lícules esportives, avui us vull parlar de la que ha encetat el torn, si us l'heu perduda, busqueu com veure Rudy!

Parlem primer de la història que ens explica doncs Rudy, com bona pel·lícula de temàtica esportiva, està basada en fets reals. En Rudy és un nano amb un físic poc privilegiat i no especialment dotat pels estudis però que estima el futbol americà com ningú. El seu problema és que no té els mitjans ni físics ni econòmics per arribar a la Universitat de Notre Dame que seria el seu gran somni. Es posarà a treballar a la fàbrica del poble renunciant al seu somni perquè és l'únic futur que l'espera. La mort del seu millor amic però el farà reemprendre la persecució del seu somni com sigui.Tornarà a estudiar per entrar a la Universitat, farà el que calgu i fins i tot arriba a entrar a l'equip de futbol americà però ningú el creu perquè només està a l'equip d'entrenament i li cal jugar una jugada ni que sigui perquè el seu nom entri als llibres de la Universitat com a jugador de l'equip. Quan finalment el seu entranador, captivat pel coratge i l'empenta d'en Rudy, accedeix a deixar-lo jugar, és cessat i el seu nou entrenador no li ho pensa permetre. Se li acaba el temps, arriba al final de la seva darrera temporada a la Universitat... debutarà finalment en Rudy amb el mític equip de Notre Dame? La pel·lícula és americana, sobra la resposta...

El protagonista, en Rudy, interpretat per Sean Astin conegut especialment per The Goonies (Mikey) o més recentment per la saga de The Lord of the Rings (Sam). De la resta d'actors us poden sonar Ned Beatty (l'Otis, l'ajudant de Lex Luthor a Superman i Superman II) o en Jon Favreau d'Iron Man, però no es tracta evidentment d'una pel·lícula de grans noms sino més aviat d'una gran història real d'aquelles que t'omplen d'energia i bon rotllo.

Potser no estariem parlant de la millor pel·lícula cinematogràficament parlant. En ocasions peca d'excès de sentimentalisme o de previsibilitat, però tant per la crítica més especialitzada com pels espectadors, Rudy se situa sempre entre les millors pel·lícules sobre esport de la història juntament amb Hoosiers o Raging Bull per esmentar-ne un parell. ESPN per exemple, la cadena d'esports nordamericana, va incloure-la entre les millors 20 pel·lícules esportives mai fetes.

La música que l'acompanya corre a càrrec de Jerry Goldsmith, la qual cosa acostuma a ser un segell de garantia quan parlem d'un home amb 17 nominacions a l'Oscar que va aconseeguir per The Omen (1976) el 1977 però que també compta amb les bandes sonores reconegudes com Planet of the Apes (1968), Star Trek (1979), Hoosiers (1986) o Basic Instint (1992).

Entre la realitat i la pel·lícula existeixen algunes petites diferències, en la seva majoria detalls sense gran importància en el desenvolupament de la història. Si de cas n'hi ha un parell a destacar. D'una banda, a la pel·lícula es presenta un germà gran d'en Rudy, en Frank que continuament li recorda que no serà capaç d'arribar a la Universitat i menys encara a formar part de l'equip. Sovint apareix com a descontent i gelòs de les petites victòries del seu germà si ve l'escena final de la pel·lícula, amb en Rudy jugant els darrers instants del partit, ens presenta un Frank joiós de veure en Rudy al camp. Doncs bé, malgrat ser el tercer de 14 germans, en Rudy ha declarat en nombroses ocasions que cap d'ells es diu Frank. Aquest personatge segons ha explicat el mateix Rudy en alguna entrevista representa tota la gent que l'envoltava i que durant tota la vida li deia que no ho aconseguiria. Similar el cas de Fortune, el cuidador del camp, que recull diferents aspectes de diferents personatges de la vida real de Rudy Ruettiger.
Notable diferència també en pro de l'èpica de la història que ja ho és prou de per si, és el paper de l'entrenador Devine, que agafa el càrrec per suplir aquell primer entrenador que havia pactat amb el jugador un partit ni que fos aquella temporada. A la pel·lícula se'l presenta com un home fred que li negarà sistemàticament a en Rudy l'oportunitat de jugar en no convocar-lo. A la pel·lícula veiem com tot l'equip és reuneix al seu despatx per donar la seva samarreta renunciant a jugar perquè ho pugui fer el seu company que tant s'ho ha treballat i tant s'ha esforçat durant els anys. Encara que circulen un parell de versions diferents sobre la història, el que és segur és que l'escena és molt bonica però ningú va deixar la seva samarreta perquè juguès en Rudy. L'entrenador el va convocar després de parlar amb els pesos pesants de l'equip encara que la idea de convocar-lo, presumiblement, va sortir del mateix Devine.

Els jugadors li donen la samarreta a l'entrenador perquè la porti en Rudy

Reportatge sobre l'autèntic Rudy i la pel·lícula

I d'aquelles curiositats que no són vitals però que fan gràcia de veure i saber...
L'autèntic Rudy apareix cap al final de la pel·lícula com un fan a les graderies.
Un dels Quarterbacks d'aquell equip de Notre Dame al que va jugar Rudy era Joe Montana, considerat posteriorment com un dels millors jugadors de la història del futbol americà i tot un mite als Estats Units.
L'autèntic Rudy va crear després de sortir de la Universitat una fundació per ajudar els nanos a desenvolupar el seu potencial, sovint dona conferències i xerrades motivacionals.
Vince Vaughn té un petit paper en el seu debut al món del cinema. També hi apareix breument l'ex lluitador de la WWE Al Snow com a jugador de futbol.
A una escena, en Rudy interromp un entrenador que està veient un partit estudiant el rival. Es tracta d'imatges del partit real en que va jugar en Rudy.
Per cert, això va passar a les darreres jugades de partit...

I així apareix a la pel·lícula...



La pel·lícula és preciosa com a història de superació personal. No només al camp d'entrenament, en Rudy és un exemple per tots els seus companys posant el cor a cada exercici i cada jugada, també als estudis s'hi acabarà deixant la pell per poder assolir el seu somni d'entrar a Notre Dame com a estudiant. La manera com es guanyarà un lloc a l'equip amb esforç i treball i com es guanyarà el respecte i admiració dels seus companys parla molt i molt bé del que s'aconsegueix amb treball, de lluitar pels somnis d'un mateix, de no rendir-se mai malgrat les adversitats. Una excel·lent pel·lícula per veure a classe en començar un nou curs, tremendament motivadora. Excepcional també per motivar equips de qualsevol esport. Tant en grans com en petits.

La volta al món en 80 ciutats...

D'ençà que vaig publicar l'entrada d'Around the world in 80 days, em va començar a passar pel cap una entrada diferent, per jugar. Volia una bogeria de mapa. Volia un mapa cinèfil, amb moltes marques. Volia derrotar el YourGMap (l'aplicació amb la que vaig fer el mapa d'aquella entrada). I aquí està, La volta al món en 80 ciutats!

És ben senzill. Calia seguir les normes que jo mateix em vaig imposar. Eren estrictes i no me les he saltat. Es tractava de trobar 80 pel·lícules amb noms de ciutats al títol en verisó original. Només valien ciutats! Ni països, ni continents, ni... només ciutats o pobles que existissin realment. Pel·lícules. Només pel·lícules! Ni sèries, ni documentals... I no valien poblacions inventades, encara que si m'he permés ciutats que han canviat de nom. M'he permés una mínima llicència amb Amsterdamned pel joc de paraules entre Amsterdam (on es desenevolupa l'acció) i "damned" ("maleït" en anglès). Però en canvi m'he prohibit Bilbao de Bigas Luna perquè fa referència a un nom de noia i no a la ciutat.

Vaig començar amb una pluja d'idees, però no va ser el que esperava, em calia moooolta feina. Molts títols no tenien res a veure en versió oríginal amb la seva traducció al castellà (algú sap de memòria com es titula en anglès Tú a Boston y yo a California, perquè us asseguro que no apareix al mapa!). Veient que em quedava curt vaig començar a buscar a imdb.com noms de ciutats tal com em venien al cap i vaig sumar alguna més a la llista. Finalment vaig trobar una llista amb tots els títols referenciats a la web amb noms de lloc al mateix títol. Incloïa paisos, ciutats, llocs ficticis... però em va facilitar la tasca. Encara que vaig haver de comprovar quins es corresponien amb poblacions i quins no. Letters from Iwo Jima o Hotel Rwanda no podien ser incloses per exemple perquè eren el nom d'una illa i un estat respectivament però no de cap població concreta.

Una vegada completada la llista amb 80 títols, calia trobar-los un a un al mapa amb determinades pegues. Quines? Fàcil. Les ciutats americanes (veureu que n'hi ha moltes) s'han d'introduïr al mapa amb el corresponent codi de l'estat al que pertanyen. Doncs bé, a part d'algunes ciutats que podia conèixer l'estat, moltes estaven a... a... a allà! perquè jo no sabia on estaven. I menys encara el codi de dues lletres a de l'estat al que pertanyien. Amb més o menys dificultat i molta viquipèdia, però han anat sortint totes les ciutats i els seus estats.

D'altra banda, hi ha països que figuren a una llista on senzillament s'introdueix país i ciutat i apareixen senyalades al mapa. Però hi ha d'altres que no. Quan no, s'han d'introduir les coordenades geogràfiques o directament sobre el mapa, que és pel que he optat. Tenint en compte canvis de noms en pel·lícules històriques. Una tasca pesadeta.

I és clar, trobar les pel·lícules i els punts al mapa tindria poca gràcia si un no coneixia una mica l'argument, pel que he inclòs encara que sigui una sola frase sobre l'argument de la pel·lícula. Imdb i en alguna ocasió la viquipèdia han estat la meva salvació en aquesta tasca.

Crec que no hi ha error en cap títol ni ciutat, però si en trobeu algun i me'l dieu als comentaris, miraré què puc fer (ja posats m'agradaria un mapa impecable). Totes les pel·lícules haurien d'estar amb el seu títol en versió original i l'any de l'estrena entre parèntesi. A més haurien d'anar acompanyades de la descripció mínima de l'argument. Si trobeu a faltar quelcom, si us plau, feu-m'ho saber.

I només un parell de cosetes abans de deixar-vos jugar amb el mapa. YourGMap dona la posibilitat d'incloure fotos a les definicions de cada punt. Per qüestió de temps, ganes i sobretot mida no ho he fet. Vaig fer proves al principi per incloure els posters de totes les pelis i vaig optar per no fer-ho. Potser quan em jubili ho faré abans d'anar a mirar les obres. I l'altra és que compodeu comprovar, Europa i Estats Units reuneixen tmoltíssims títols pel que us suggereixo que jugueu amb el zoom que teniu a l'esquerra per poder passejar més tranquil·lament.

Ah, i ara si, la darrera abans d'acabar. Per què tal peli amb aquesta ciutat està i en canvia aquesta no? Per què An American in Paris si i Midnight in Paris no? Generalment perquè ha estat la primera que m'ha vingut al cap o la primera que he trobat. Si n'he trobat més d'una a la vegada, també de vegades senzillament he posat la que m'ha semblat més curiosa, més coneguda o més... la que m'ha donat la gana. :)

Passeu-ho bé, compartiu el link a les xarxes socials i feu conèixer aquesta petita matada entre els vostres amics, m'encantarà!

Ah, per cert... em deixava algo, el mapa!

L'Imperi Disney

El mèrit d'aquesta entrada és de la Ruth Redondo, gran mestra i millor persona, que ha volgut col·laborar amb la causa. M'atribueixo la part gràfica i poca cosa més d'aquesta entrada, la resta, de la Ruth. :)

Conegut productor i dibuixant, Walt Disney és el creador d'un imperi que va molt més enllà del cinema d'animació. Abans d'arribar a esdevenir un mite de l'animació, caldria recordar els seus orígens humils. És el quart fill d’una família de cinc germans amb dificultats econòmiques importants a casa. L’any 1917, durant la Primera Guerra Mundial, Disney, jove adolescent, viatja fins França, on s’ocupa de conduir ambulàncies de la Creu Roja. En les seves curtes estones de temps lliure es dedica a la seva gran passió: dibuixar caricatures que envia a diverses publicacions dels U.S.A., com per exemple: Life.

L’any 1919 torna a Chicago i degut a la seva pobre formació artística, s’inscriu al Institut McKinley de Chicago per millorar les seves qualitats com a dibuixant. Posteriorment estudiarà a l’Acadèmia de Belles Arts de la mateixa ciutat. La seva vida el porta a Kansas City (Missouri), on troba treball com a publicista, a la Gray Advertising Company i posteriorment al Pesmen-Rubin Commercial Art Studio.


Disney és un apassionat del dibuix i té la sort de conèixer a Ub Iwerks amb qui iniciarà els seus plans de futur. L’any 1921 Disney i Iwerks, ajudats per Roy Disney produeixen les seves primeres pel·lícules de dibuixos animats i funden la companyia Laugh-O-Gram Films. Tenen moltes dificultats econòmiques. Iwerks i Disney comencen junts un interessant viatge que els portarà a aprendre les tècniques referents al dibuix animat. Participen en diversos films promocionals. Però les seves ganes els fa pensar en el futur i en fer coses noves.

El 1923 la companyia fracassa i marxa cap a Hollywood on crea amb el seu germà Roy els estudis Disney Brothers. Un any després Iwerks s’incorpora al projecte dels germans Disney. Aconsegueixen comercialitzar un curtmetratge: Alice's wonderland (1923), en el qual combinen dibuixos animats i imatges reals d’una nena. Una empresària important, Margaret J. Winkler, apassionada per la pel·lícula decideix aportar el finançament necessari per a la realització i producció d’una petita sèrie amb la mateixa idea.
El propi Ub Iwerks és el cap dels animadors de l’estudi. Diversos joves artistes, que amb el pas del temps es convertiran en grans referents en el món dels dibuixos animats, treballen en els Estudis.

L’any 1927, la sèrie d’Alícia ha tocat sostre. Cal buscar noves idees, cal avançar cap a nous terrenys. El resultat d’aquest nou període serà Oswald the lucky rabbit, un simpàtic conillet predecessor del famós Mickey Mouse. La primera pel·lícula amb aquest nou personatge es Trolley troubles (1927). El mateix any i amb una capacitat de producció important, l’equip de Disney completa nous curts d’Oswald: Oh, teacher, The mechanical cow, Great guns, The ocean hop, The banker's daughter, Empty stocks i Rickety gin. 

Les dificultats tornen a sorgir i un animador, Walter Lantz, pacta la propietat del personatge i Disney perd el control de la sèrie. La situació dels estudis es complica fins que la fantàstica inspiració del propi Ub Iwerks després de diferents proves aconsegueix una idea brillant i fantàstica: el ratolí Mickey Mouse, protagonista d’un boig curt: Plane crazy (1927).

Uns anys després en Walt Disney, que es va posicionant com a líder dels estudis, afirma la paternitat del personatge i atribueix el nom a una idea de la seva esposa. “Comencem a conèixer el veritable Walt Disney com a personatge hàbil en la gestió del talent aliè.”

Un fet important sorgeix en el món del cinema: les pel·lícules sonores inicien una revolució. Disney veu un nou recurs i pren la iniciativa en el terreny dels dibuixos animats. 
Es produeix el primer curt sonor d’en Mickey Mouse, Steamboat Willie, l’any 1928. 

L’any 1929 el famós ratolí protagonitzarà una important sèrie de còmics. 
Disney capta la idea i comença a posar les bases i els fonaments del seu gran imperi: vendre les llicències dels seus productes i començar a comercialitzar diversos derivats com per exemple: joguines de les seves creacions. Un imperi comença a funcionar. El fenomen Mickey Mouse es comença a difondre per tot el país. Sorgeixen nous personatges dels estudis Disney: l’ànec  Donald, Goofy, Daisy, Pluto i Minnie Mouse, entre d’altres. 
Molts dibuixants de la talla de Floyd Gottfredson, Carl Barks, Al Taliaferro, Bill Shaw, Walt Kelly, Al Levin i Fred Quimby col·laboraran en aquestes publicacions tenint clar que la signatura sempre seria substituïda per la d’en Walt Disney. 
           
El fantàstic èxit d’Steamboat Willie, porta a la companyia Disney a avançar en el terreny tecnològic. Innoven amb l'us del Technicolor, aplicant-lo a la nova sèrie SILLY SYMPHONY així com amb l'ús de la càmera múltipla, que dona a les escenes del dibuix animat una certa profuncitat. Un dels títols més coneguts en aquest conjunt són els  famosos The three little pigs (1933), premi  de l'acadèmia al millor curtmetratge d'animació.

Walt Disney es situa com a capdavanter en l’animació mundial. Els seus competidors, els germans Fleischer intenten guanyar la cursa en la producció del primer “llarg” animat amb The Gulliver's Travels. Però la convicció d’en Walt Disney i el treball del seu fantàstic equip produeixen abans un dels millors títols de la història del cinema d’animació: Snow White and the Seven Dwarfs (1937), basada en un conte popular. El primer llarg animat produït per Walt Disney va assolir un gran èxit internacional convertint-se en l’èxit més gran de taquilla de l’any 1938

L'èxit de Snow White va animar Disney a adaptar un altre clàssic de la literatura infantil. En aquest cas fou Pinochio de l'italià Carlo Collodi el que es va convertir en un llargmetratge d'animació de gran èxit el 1940.

Posteriorment una nova pel·lícula Fantasia (1940) ens mostra el Disney més creatiu i amb més intencionalitat productiva. És la combinació fantàstica de música clàssica i espectaculars relats animats.

L’any 1941 es va estrenar Dumbo. A partir d’aquest moment els Estudis Disney han de concentrar-se en la realització de films propagandístics i divulgatius, destinats a elevar la moral dels soldats i a formar-los en l’esforç militar i de combat. En un arxiu només he trobat la versió en castellà, ho sento! ;)

L’any 1941 els treballadors (animadors) de la companyia  Disney declaren la vaga. La vaga dels estudis Disney es deguda en gran part a l’estil empresarial, autoritari i intransigent amb les persones del seu estudi que li proposen noves idees i vies creatives. En Disney es mostra molt llunyà dels fenòmens i moviments d’ordenació sindical. Alguns dibuixants abandonen a Disney i funden una nova companyia United Productions of America. Comencen la preparació de dues pel·lícules amb un objectiu molt clar: apropar l’imperi Disney al públic llatí. És l’època del gran èxit de Bambi (1942) i de les molt dirigides als llatins Saludos amigos (1943) i The Three Caballeros (1945)

(només el tràiler)

Tot i uns temps complicats, es produeix  Cinderella (1950), Alice in Wonderland (1951) i un altre clàssic de la literatura infantil com és  Peter Pan (1952)

Durant els anys 50 en Disney es dedica a la realització i producció de documentals, algunes pel·lícules a Europa i Estats Units i sèries de televisió com El Zorro. Els curts ja no agraden a la societat americana, tot i haver representat un element  molt important en les sessions de cinema. La gent volia pel·lícules llargues. Davant d’aquest important canvi social Walt Disney va diversificar la seva oferta produint pel·lícules infantils d’imatge real amb personatges reals documentals sobre temes naturals i programes de televisió.


El geni d’en WALT DISNEY és indiscutible i el funcionament de la seva empresa és impressionant. El valor dels seus productes és incalculable i no té cap mena de competència en tot el món. L’imperi Disney a partir dels anys 50 és un important imperi econòmic. 


En Disney segueix innovant i proposa un augment important en la diversificació en els productes que ofereix la companyia. Les pel·lícules d’animació seguiran mantenint la marca en la producció de Disney. Altres treballs posteriors són:


Robin Hood (1951) (en castellà)

Lady and the Tramp (1955)

Sleeping Beauty (1959)

One hundred and one Dalmatians (1961)

The Sword in the Stone (1963) (només tràiler)

MaryPoppins (1964)

The Jungle Book (1967) 

Aladdin (1992) (en castellà)

The Lion King (1994)(tràiler)

Pocahontas (1995) (tràiler)

The Hunchback of Nôtre Dame (1996)

Durant les dècades dels anys 50 i 60 Walt Disney Productions es convertí en una de les més importants i potents productores cinematogràfiques. Un dels reptes d’en Walt Disney era la possibilitat de construir un parc d’atraccions de grans dimensions. El 18 de juliol de  1955, després d’un any d’obres, l’empresa Walt Disney Productions va inaugurar Disneylandia, a Anaheim, California. L’any 1971 s’obre al públic Disneyworld, a Orlando, l’Epcot Center es va inaugurar l’any 1982 i anys després Eurodisney, a les proximitats de Paris. Les seves reconstruccions de caràcter històric caracteritzades per espectaculars atraccions converteixen en poc temps el parc de Disneyland en un focus turístic de primer ordre mundial.

Parc d'Anaheim (Califòrnia, EUA)

Walt Disney va convertir els dibuixos animats en un producte de consum de masses. En diverses ocasions va acceptar amb molta naturalitat i franquesa que el seu objectiu principal era arribar al màxim nombre de persones, per sobre de qualsevol consideració artística i cultural. Tot i tenir en compte que les seves pel·lícules són grans obres mestres del cinema de dibuixos animats, s’han qualificat en les tendències més “KITSCH”. La companyia ha continuat amb la mateixa política després de la mort del propi Walt Disney.


Actualment, el petit estudi d’animació creat l’any  1923 per dos germans Walt i Roy Disney s’ha convertit en una de les més grans empreses del món del lleure i l’entreteniment 
Un total de 18 parcs temàtics d’atraccions, 40 hotels, i 8 estudis cinematogràfics, a més de la famosa cadena ABC i 11 canals de televisió. L’any 2006 The Walt Disney Company amb la seva capacitat econòmica va adquirir els estudis d’animació PIXAR, un nou estil de pel·lícules d’animació que distribuïdes per la mateixa Disney, havia assolit en pocs anys unes quotes de mercat i uns èxits de taquilla molt importants. La ideologia de Walt Disney, queda molt clara i evident en les seves pel·lícules. Un dels elements més evidents és la defensa del conegut valor:  "american way of life“. La ideologia neocolonialista subjacent en les pel·lícules de Disney s’ha fet evident en moltes de les seves obres i en diversos estudis que s’han fet sobre el geni de l’animació.

Walt Disney va morir l’any 1966. Amb la seva mort es crea la llegenda i un nom a incloure en la història de la cultura popular mundial del segle XX amb el que molts podem gaudir. Malgrat llegendes urbanes molt curioses, les cendres de Walter Elias Disney descansen des del mes de desembre de 1966 en el cementiri Forest Lawn Memorial Park, a Glendale, Los Angeles, California.

“If you can dream it, you can do it. Always remember that this whole thing was started with a dream and a mouse”
“Si ho pots somniar, ho pots fer. Recorda sempre que tot això va començar amb un somni i un ratolí”

Walt Disney

The Woman in Black (2012)

Algú m'ha dit que només escric de pel·lícules antigues i que al bloc caldria més Twilight (2008)... ejem... També m'han emanat que parli d'alguna estrena. Doncs bé encara que no sigui novetat de la setmana encara està en cartellera una de terror clàssic d'aquest mateix any: The Woman in Black (2012)

D'entre les estrenes recents de la cartellera l'altre dia vaig poder anar a veure The Woman in Black (La mujer de negro) protagonitzada per el primer Daniel Radcliffe post Harry Potter i no n'esperava gaire, la veritat, però en vaig quedar gratament sorprés. La primera sorpresa, anava a veure la pel·lícula pràcticament a cegues, me la vaig endur al títols de crèdit doncs es tractava de la renascuda productora Hammer. La Hammer és la productora britànica mítica per cultivar com cap altra el cinema de terror i fantàstic entre els anys 50 i 70. Per qui no s'acabi de situar els Dracula, Frankenstein i demés en color amb el Cristopher Lee, el Peter Cushing i demés són seus. Doncs bé, la productora que feia anys va plegar veles, va tornar a arrencar fa poc amb resultats desiguals entre Let me in (2010) i la més que oblidable The Resident (2011) i havent vist fei poc aquesta darrera, la por va començar pensant que seria un fiasco de pel·lícula, i no, en absolut.

Ambientada a començaments del segle XX, la pel·lícula arrenca amb tres nenes jugant tranquil·lament que es llencen al buit com hipnotitzades en presència d'una dona vestida de fosc. Tot una declaració d'intencions del que veurem, terror gòtic sense tones de sang. I al llarg d'hora i mitja és això el que anirem trobant. Un jove advocat, vidu, haurà d'anar a resoldre els papers d'una dona que ha mort a un remot poble britànic. Deixa el seu fill amb l'amainadera per retrobar-se amb ell el cap de setmana al poble en qüestió quan tindrà la feina feta però aviat descobreix que al poble, durant anys, els nens han mort en estranyes circumstàncies. Corre la llegenda d'una dama vestida de negre que viu a la casa on ell ha d'anar i que quan algú la veu, mor un nen tràgicament. Què succeeix, qui és la dama misteriosa i com trencar l'encanteri són alguns dels misteris que haurà d'enfrontar l'advocat, abans que el seu propi fill arribi a la població.

Sense litres de sang, jugant amb la foscor, les ombres i el misteri, la pel·lícula ens va endinsant en l'ambient hermètic del poble on tots els habitants viuen atemorits per les tragèdies que han anant passant al poble els darrers anys. Només un ric propietari d'una finca als afores del poble es manté escètpic a tot allò malgrat el seu propi fill va morir essent un nen. Serà ell qui ajudarà l'advocat en les seves investigacions per acabar descobrint que tot és molt més real que no pas es pensava per acabar amb un final sorprenent que us convido a descobrir.

La pel·lícula signific la primera de Daniel Radcliffe després de Harry Potter i el paper resulta del tot allunyat del del personatge que ha fet famòs aquest actor britànic, que demostra a The woman in black que sense vareta ni cicatriu, també pot donar grans interpretacions. Si té sort amb els projectes que va triant, es pot construir una carrera d'èxit més enllà del mag més famós de la literatura infantil i juvenil de diferent manera que van fer altres actors a qui la fama i els diners els van arribar abans de l'adolescència sense poder assumir tot el que comportava com Macaulay Culkin.

La pel·lícula està basada en una novel·la de 1983 escrita per Susan Hill i ja va ser portada al cinema el 1989 amb Adrian Rawlins en el paper de l'advocat que interpreta Radcliffe en aquesta nova versió. Curiosament Rawlins va ser l'actor que anys més tard interpretaria el paper de pare de Radcliffe a la saga de Harry Potter. Per cert que en Daniel Radcliffe va "endollar" a la pel·lícula al seu fillol en el paper del propi fill de l'advocat així com a la seva xicota, Rosie Coker, com a ajudant de producció així com interpretant en alguna escena a la fantasmagòrica dona de negre.

Amb tot, ens trobem davant una pel·lícula actual, que recrea de forma espectacular el terror gòtic dels millors anys de la Hammer i cent per cent recomenable als amants del gènere de terror que va més enllà d'universitaris corrent davant un assassí en sèrie destral en mà. Una bona tria per una bona vetllada de cinema.

The Flintstones (1994)

Potser l'entrada d'avui sorprengui. Quan pensava en un bloc de cinema, mai em vaig pensar que acabaria parlant d'aquesta pel·lícula de 1994, The Flintstones, però el centenar llarg de visites de l'altre dia i el fet que el tema principal de la pel·lícula es treballi a l'optativa de música del cole on treballo... bé, doncs que si, que avui... YABBA DABBA DOO!

Situem primer a una generació d'alumnes d'ESO que potser no estan familiaritzats amb la sèrie d'animació on té  el seu origen aquesta pel·lícula. The Flintstones, coneguda en castellà com Los Picapiedra, va ser una sèrie de dibuixos animats que es va emetre als Estats Units desde 1960 fins a 1966 al llarg de 166 episodis. Fins que The Simpsons van batre el record, fou la sèrie de dibuixos animats més llarga de la història. En aquesta sèrie, els protagonistes són dues famílies, els Flintstones i els Rubbles (Picapiedra i Mármol en castellà) que viuen a un món força fantasiós, situat històricament a l'edat de pedra moderna dins una societat calcada a la societat americana de meitat del segle XX però convisquent amb dinosaures i demés animals prehistòrics als que tenen com a mascotes o que substitueixen els aparells moderns i elèctrics "actuals" (entre cometes aquest actuals perquè la sèrie té més de 50 anys!). Doneu un cop d'ull als "invents" dels Flintstones en aquest video.

Degut a l'èxit de la sèrie, és van fer diversos episodis especials i fins i tot algún llargmetratge d'animació així com diverses sèries basades en els personatges i el món de Bedrock (Rocadura en castellà) però cap va assolir l'èxit de la sèrie original. De totes maneres el 1994 Amblin (la productora de Steven Spielberg juntament amb la Universal van veure mercat i possiblitats per fer-ne una versió amb personatges reals i com a mínim econòmicament, la van encertar. Amb un cost d'uns 45 milions de dòlars, la recaptació mundial va ser de més de 350 milions, obtenint uns espectaculars beneficis.

Els papers principals van ser per John Goodman i Elizabeth Perkins en els papers del matrimoni Flintstone i Rick Moranis i Rosie O'Donnell com a matrimoni Rubble. Va ser precissament l'elecció d'aquesta darrera actriu la que no va acabar d'agradar el públic que no acabava de veure la grassoneta i poc agraciada O'Donell com l'estilitzada i atractiva Betty Rubble. Jutgeu vosaltres mateixos l'elecció.

John Goodman com a Fred Flintstone

Elizabeth Perkins com a Wilma Flintstone

Rick Moranis com a Barney Rubble

Rosie O'Donnell com a Betty Rubble

A la pel·lícula també hi van participar Elizabeth Taylor en la seva darrera interpretació i Halle Berry en una de les seves primeres actuacions.

Elizabeth Taylor

Halle Berry

Parlar sobre l'argument de la pel·lícula és força absurd doncs és el menys important. El maldestre Fred arriba a director de la pedrera on treballa per accident i allà serà utilitzat com a titella per un malvat directiu que el vol fer servir com a cap de turc en una jugada il·legal aprofitant els encants de la seva secretària. El realment important de la pel·lícula i on recau tot el mèrit, és en l'adaptació del món dels dibuixos animats a la imatge real, resolt amb un més que notable èxit. Valgui com a mostra, per exemple, la introducció de la pel·lícula en comparació amb la de la sèrie oríginal, és absolutament increible com s'ha cuidat el detall.

Les cançons de la pel·lícula són interpretades per la banda B-52s que a la pel·lícula apareixen com a BC-52's (BC en anglès són les inicials de Before Christ, Abans de Crist, referència al temps remot on se situa la acció). Podeu mirar als videos següents un dels temes originals de la sèrie i com els versionen a la pel·lícula la mateixa banda.

Tot i que si hi ha un tema realment conegut i que hom identifica amb The Flintstones, aquest és Meet The Flintstones, escolteu-lo en la seva versió original i interpretat pels BC-52s. Ull! En el seu moment va ser tot un èxit!

I la lletra, és clar, per si us sentiu Yabba Dabba Doo!!! ;)

Algun valent amb la flauta?

Per cert, la cançó Meet The Flintstones, que heu escoltat no va arribar fins la tercera temporada de la sèrie. És obra de Hoyt Curtin, que va desenvolupar la major part de la seva carrera treballant pels estudis d'animació Hanna-Barbera. A més d'aquest tema, també  són seus els temes dels Barrufets o Els Jetsons entre d'altres. Va treballar en algunes de les pel·lícules d'Ed Wood com Plan 9 from Outer Space. A les dues primers temporades de la sèrie, doncs la música d'entrada era molt semblant a la de la sèrie del Bugs Bunny que també s'emetia per la cadena ABC d'Estats Units, d'aquí el canvi de tema. La melodia, per cert, està inspirada en la sonata 17 de Beethoven per a piano, segon moviment, secció B, composada entre el 1801 i 1802. Si no us ho creieu escolteu cap als 2 minuts i 20 segons d'aquest video... M'he quedat amb un pam de nas!

I com que sé que us agraden, algunes curiositats d'aquelles que fan referència a la pel·lícula però que potser s'escapen a simple vista... 


La secretària de la peli es diu Sharon Stone (recordeu que Stone vol dir pedra en anglès), doncs bé, li van oferir a l'actriu Sharon Stone el paper, però no va poder fer-lo perquè es trobava en el rodatge de The Specialist i al final el va acabar interpretant Halle Berry.


Quan es veu l'auto-cinema hi apareix un cartell que diu: Properament Tar Wars de George Lucas. És una clicada d'ull a Star Wars, és clar.


Si en John Goodman hagués refussat el paper de Fred Flintstone, la pel·lícula no s'hauria fet malgrat feia anys que es volia produir una versió amb personatges reals de la mítica sèrie de televisió. Pel paper de Barney, en canvi, es va pensar en Danny DeVito, però aquest va refussar proposant en Rick Moranis, que va acabar clavant el personatge.


La Rosie O'Donnell va aconseguir el paper de Betty per riure com ella més que no pas per la seva semblança física. L'actriu ja era coneguda abans de la pel·lícula sobretot com a monologuista i va assolir el reconeixement definitiu al cap d'un parell d'anys de la pel·lícula com a presentadora d'un programa d'entrevistes.


Encara que només 3 apareixen reconeguts com a tals, s'estima que 35 van ser els guionistes que van treballar amb el guió de la pel·lícula, tot un record.


Degut a que els actors treballaven descalços, els gots de vidre van estar prohibits als llocs de rodatge.


Malgrat l'oferiment a John Goodman va ser condició indispensable per realitzar la pel·lícula, altres noms que van ser tinguts en compte van ser els de James Belushi, Dan Aykroyd, Bill Murray, Chevy Chase i John Candy (busqueu qui són si no els coneixeu, són tots grans actors!)


El Dents de sabre que surt al final de la pel·lícula va ser el primer personatge amb pèl creat per ordinador en aparèixer a una pel·lícula. Avui dia sembla ridícul però fa gairebé 20 anys va ser un gran repte tecnològic.


El Dino dels Flintstones té la veu de Mel Blanc, mort 5 anys abans del rodatge. Les seves frasses es van agafar directament dels doblatges de la sèrie original. Mel Blanc va posar la veu a més del Dino al Bugs Bunny i al Woody Woodpecker (Pájaro Loco) entre d'altres.


Doncs ja sabeu, espero que l'entrada us agradi i si us animeu un dissabte a la tarda potser passeu una tarda entretinguda amb The Flintstones o la seva preqüela The Flintstones in Viva Rock Vegas...

El Museu del Cinema

Si mai us perdeu per una de les ciutat més boniques del país, Girona us convido a donar un tom per un museu d'allò més interessant, el Museu del Cinema. On se'ns explica la història del cinema... abans de ser cinema.

Fa dos mil anys, a la Xina, ja s'explicaven històries amb l'ajut d'una espelma i les mans per projectar ombres. Històries amb imatges en moviment que anirien evolucionant a través de la història i de diversos ginys a cavall de la màgia i el cinema fins arribar a allò que avui dia coneixem com el setè art. I tota aquesta història la podem veure i viure a través de la col·lecció d'aparells cinematogràfics i precinematogràfics Tomàs Mallol, una de les més reconegudes a nivell internacional i que fou adquirida per l'ajuntament de Girona l'any 1994.

Al museu hi ha més d'un miler d'objectes exposats relacionats amb els origens de la fotografia i la imatge en moviment, audiovisuals, aparells per viure en primera persona com eren aquells primers intents de mostrar imatges en moviment...

S'hi organitzen visites per escoles adaptades a totes les edats desde nanos molt petits fins a alumnes d'ensenyament post-obligatori i sempre hi ha activitats paral·leles al funcionament del museu com cine-fòrums i exposicions temporals de tot tipus. Es molt recomenable donar un cop d'ull a la pàgina web http://www.girona.cat/cinema/ abans de visitar-lo doncs sempre es podrà descobrir alguna activitat que complementi la visita.

El museu compta també amb una interessant videoteca i una notable biblioteca com a seu de l'Institut d'Estudis del Museu del Cinema, a més de la participació en diverses activitats del Amics del Museu del Cinema, una associació d'amats del cinema que obtenen uns certs avantatges tant al museu com a empreses col·laboradores a canvi d'una petita qüota anual. També resulta interessant donar un cop d'ull a la botiga del museu on es podran adquirir desde llibres i pel·lícules (d'un catàleg de 200 mil títols) fins a projectors de Cine Nic (pare del Cine Exin). Si t'agrada el cinema resulta terriblement dificil marxar sense res d'allà... però ull, la darrera vegada que hi vaig anar els preus picaven una mica.

Doncs res, només 4 pinzellades de què podeu trobar al Museu del Cinema, trobareu molta més informació al lloc web i si teniu la sort de poder anar a una visita guiada aprofitareu molt més el temps encara que sigui només una vegada, perquè segur que us quedareu amb ganes de tornar-hi. Jo el vaig poder conèixer amb una visita teatralitzada i no només m'ho vaig passar molt bé sinò que a més t'emportes una visió global molt bona sobre què era el cinema abans de ser cinema.


I si encara dubteu, mireu-vos aquest reportatge enrgistrat per Latrup TV que us servirà per fer-vos una idea de què veureu o us perdreu si deixeu de visitar el Museu del Cinema.

Ah i com afeccionat que sóc als DVD i als seus extres, aquest bloc també en té! Si fa uns dies apareixia Méliès pel bloc, m'agradaria aprofitar l'oportunitat per reivindicar la figura de Segundo de Chomón, pioner del cinema a aquesta banda dels Pirineus i sovint comparat amb el mag francès. Mireu què feia el de Teruel fa més de cent anys! Gaudiu-ne i bon cinema!