Llibres i cinema

Acabant ja el dia del llibre, és un bon moment per parlar de llibres i cinema. Ull! No pretenc parlar en aquesta entrada de llibres adaptats al cinema, això seria inacabable, però si de llibres que apareixen amb certa rellevància a les pel·lícules. Tampoc penso ser gaire extens, penso tirar molt de memòria i poc més. Així segur que em quedo amb material per propers anys.

I quan m'he posat a pensar en llibres que apareguin al cinema el primer que m'ha vingut al cap no ha estat una obra mestra del seté art però si que és cert, que és una d'aquelles adaptacions cinematogràfiques que sense ser cap meravella, es deixen veure. Parlo de The Ninth Gate (1999), La novena puerta. Basada en una novel·la d'Arturo Pérez-Reverte sota la direcció de Roman Polansky i amb Johnny Depp com a protagonista, aquest és un marxant de llibres antics que se les veurà i desitjarà enfrontant-se a les forces del mal buscant un llibre escrit pel mateix dimoni. Especialment genial l'escena al principi d'una pel·lícula en que diversos marxants de llibres de col·leccionista enreden la família d'un col·leccionista que ha quedat incapacitat per una embòlia que li impedeix avisar als seus com els hi estan prenent el número pagant preus ridículs per obres d'art.

Més coneguda i infinitament més agradable al públic escolar trobariem l'adaptació mítica del llibre de Michael Ende Die unendliche Geschichte (1984) o tal vegada la nostra La Historia Interminable. Si algú aterra avui al planeta i no coneix el mític llibre que tots hem o hauriem d'haver llegit alguna vegada, explica la història d'en Bastian, un nen que es refugia dels cops dels seus companys de classe als llibre i en troba un de molt especial, La Història Interminable, que t'atrapa fins el punt de convertir-te en part d'ell. La història de l'emperatriu Infantil, l'Atreyu i companyia mirant de salvar el regne de Fantasia del no-res que se'l està menjant, van despertar la imaginació i els somnis d'una genreació de nens que van devorar el llibre animats per la pel·lícula amb la mítica cançó de Limahl. A la pel·lícula original n'hi van seguir un parell més que no van tenir ni de lluny l'èxit de la primera, de factura alemanya, per cert, com el llibre.

En la línia de pel·lícula infantil que anyorem tots els que ja no som tan nens, trobem una autèntica perla del cinema The Princess Bride (1987). Un avi (interpretat per Peter Falk, el televisiu Colombo) li llegeix al seu net (Fred Savage d'Aquellos maravillosos años) un llibre per distreure'l durant una malaltia. El nen és escèptic sobre una història escrita que res té a veure amb els seus videojocs estimats però acabarà captivat per un conte de fades inmens.  La pel·lícula, plena d'aventures, una princesa, un gegant, un pirata, espases... va robar el cor a nens i pares i encara ara enamora a qui la descobreix per primer cop. Seria injust totalment parlar d'una sola escena d'aquesta pel·lícula i encara que em quedaré amb el duel d'espases més apassionant de la història del cinema (inclús més apassionant que els duels de sabres de llum de Star Wars), prometo ben aviat dedicar tota una antrada a aquesta joia... As you wish! ;)

I canviariem totalment de to parlant d'una pel·lícula que també adapta un llibre que parla de llibres. Der Name der Rose o El nom de la Rosa, adapta la novel·la d'Umberto Eco i parla dels assassints que es van produint a una abadia misteriosa on res és el que sembla i on els llibres tindran una importància cabdal per esbrinar el modus operandi de les morts que allà es produeixen. Un enorme Sean Connery i un jovenet Christian Slater són els monjos que duen a terme la investigació d'aquesta joia del cinema europeu dirigida per Jean-Jaques Annaud. Guanyadora de multitud de premis a Europa, va ser oblidada per complet a la seva carrera als Òscars l'any de Platoon o The Mission (ja en tindrien prou de sotanes amb aquesta)

Bé, que d'haver-hi, n'hi ha un munt més, segur, però per recordar Sant Jordi i el dia del llibre aquí hi ha un petit tastet. Sheakespeare in Love, La Bruja Novata, Shrek i unes quantes més, pel Sant Jordi vinent! ;)

Sant Jordi

Doncs arriba Sant Jordi, festa dels enamorats a casa nostra i si vaig dedicar una entrada a les pel·lícules romàntiques per Sant Valentí, com no ho faré també per Sant Jordi? Només que potser aquesta vegada li treuré una mica més de punta al llapis quan parli d'amors... diferents, impossibles, desesperats...

Bufff... i és que hi ha tantes coses maneres d'estima i de veure l'amor, tantes maneres d'estimar, amors tant diferents... Caldrien cent vides per veure'ls i viure'ls tots però amb una bona temporada de cinema ens en farem una idea dels que hi ha i dels que ens falta per conèixer.

Si mai em pregunteu una pel·lícula d'amor que m'hagi colpit possiblement sigui Lolita (1997). La nova versió de la novel·la de Nabokov ens parla de l'amor malaltís, l'obsessió més crua d'un home madur per una adolescent que sabent del poder que exerceix sobre l'home juga amb ell fins a portar-lo a la desesperació més absoluta. La crítica va matxacar aquesta pel·li però a mi em va agradar molt més que la versió antiga filmada pel mestre Kubrick. El dolor reflectit al rostre de Jeremy Irons i les cames de Dominique Swain potser hi van tenir algo a veure, però el cas és que després vaig llegir el llibre i em va semblar prou ben adaptada. Fins i tot la senyora Banderas està esplèndida en el paper d`hortera i odiosa dona americana mitjana.

Però ja que he començat amb Adrian Lyne i la seva versió de Lolita, caldria que algú li donés un cop d'ull a la visió de l'amor que té aquest per altra banda, solvent director. 10 anys abans de Lolita, Lyne dirigia Fatal Attraction. Un Michael Douglas en plena efervescència es quedava de Rodríguez i "echaba una canita al aire" amb una curiosa Glenn Close. Al final resulta que la Close anava una mica més que passada de voltes i li feia la vida impossible a un Michael Douglas a qui se li anava la cosa de les mans. Potser l'amor de la Close seria una mica transtornat però d'això va aquesta entrada no?

Encara que per enamorar-se de la persona equivocada no cal anar gaire lluny. Recordeu Tesis (1996)d'Alejandro Amenábar? El primer llarg del director espanyol d'orígen xilé parlava d'una estudiant de Periodisme que s'enamorava d'un Eduardo Noriega amb cert gust per les Snuff movies. I mira que el Fele Martínez avisava a l'Ana Torrent però...

De vegades l'amor arriba en mal moment. Titanic (1997) n'és un bon exemple. Ja en vaig parlar àmpliament d'aquesta pel·lícula, però sempre ve de gust recordar que en Jack Dawson dona la seva vida per una noia a la que estima amb bogeria però que acaba de conèixer i que la Rose, podria haver-li fet lloc a la fusta de la que es salva del naufragi `però és clar, aleshore no hauriem tingut pel·li.

Podriem parlar de casos com el d'Ewan McGregor i Nicole Kidman a Moulin Rouge! (2001). L'amor és perfecte però... Oh! La Satine s'està morint, malgrat tot encara tenen temos de deixar un dels numeros musicals més bonics i romàntics del cinema.

L'amor... de vegades no és com un imagina. De vegades passen coses tan curioses com a Threesome (1994) qua aquí es va dir Tres formas de amar. Curiós triangle el que es forma entre l'Alex (una noia) l'Eddie i l'Stuart. Això de dir-se Alex és un problema per la Lara Flynn Boyle quan arriba a la Universitat. Un nom masculí la porta a compratir habitació amb dos nois més. Es tracta d'un error i ja el sol·lucionaran a administració però com allò que diuen que "las cosas de palacio van despacio" encara trigaran prou com per muntar un númeret ben curiós. A s'enamora de B, que és gai i a la vegada està enamorat de C, que no ho és, sinò que està enamorat d'A. Aquest vindria a ser el resum i l'esquema d'aquesta pel·liculeta que no va passar a la història del cinema però que es deixa veure per passar una tarda agradable.

I poc menys curiós és l'amor que es professen els protagonistes de Brokeback Mountain. Un parell de tiarros com ells, tan cowboys i tan americans, jugant d'amagades amb els Ken mentres les Barbie corrien per casa? Massa dur per la societat americana encara que l'Acadèmia dels Oscars s'enrecordés d'ells qui sap si més del que calia.

Ara, que per "amors" curiosos els de Dustin Hoffman a The Graduate. El nano està enamorat de la seva xicota però quan la sogra és l'Anne Bancroft... Passa el que passa. Massa teca per l'any 1967, la veritat però també és cert que la meravellosa banda sonora de Simon i Garfunkel li van donar una empenta definitiva a aquesta comedieta amb final feliç, no oblidem que ens trobem als anys 60 encara.

I parlant d'amors "incestuosos" el més mític i frikie segurament sigui el de Star Wars. La Princesa Leia i en Luke Skywalker tontejant sense saber que són germans... i el que trigarà ella en saber-ho! I en Han Solo que pensa "a río revuelto..."

No és gaire diferent (o si) el cas de Back to the Future (1985). Amb la tonteria dels viatges en el temps, en Michael J. Fox ha d'aconseguir que els seus pares s'enamorin perquè si no, ell no neixerà. El problema és que sa mare s'enamora d'ell, cosa comprensible si comparem la manca "d'encant" del Crispin Glover amb lo mega guais ochentero del Marty McFly.

I si l'amor és un clàssic, m'acomiado amb un parell de clàssics que no poden faltar. D'una banda Casablanca. En Rick té un cafè a Casablanca que li va prou bé, ho té arregladet amb els Nazis, arregaldet amb la polícia... però no ho acaba d'arreglar amb la Ingrid Bergman i en una discutible opció l'envia amb el seu marit cap a Europa. Humphrey Bogart, cavaller o calçaces? Però jo em quedo amb Gone with the wind i la història entre el Rhett Butler i l'Scarlett O'Hara. Ell és un jeta i ella una trepa. Es pot passar vàries hores de pel·lícula col·ladeta per l'Ashley però quan acaba la pel·lícula saps positivament que tornarà amb el Clarck Gable, estan fets l'un per l'altre.

He rebut diverses sol·licituds sobre pel·lícules d'amor i tipus d'amor dels que parlar: Dels Ponts de Madison a [Rec] 3. D'Otoño en Nueva York a Te doy mis Ojos... Potser un altre any. Però moltes gràcies a tots i totes els que heu llegit i aquells que heu opinat sobre les més curioses històries d'amor.

[REC] 3: Génesis (2012)

Paco Plaza, aquesta vegada en solitari (encara que amb en Jaume Balagueró a propet) ens preenta la tercera entrega de la saga més important del cinema autòcton (amb permís de Torrente), [REC] 3: Génesis va arribar a les nostres panatalles i si voleu saber què en penso, seguiu llegint.

Doncs bé, primer començaré explicant en dues patades l'argument, si és que cal. L'acció se situa en un casament. En Koldo i la Clara es casen i l'enllaç és enregistrat per tot tipus de càmeres (al menys en la seva primera part). Mòbil en mà, per video afeccionat i en mans del "càmera" oficial del casori, res queda fora de l'abast dels mil ulls que graven un casament, però és clar, al tiet veterinari resulta que l'ha mossegat un gos abans de sortir de la eina... us sona? Poc després del pastís... [REC] 3: Génesis, l'orígen de la història que se situa cronologicament la mateixa nit dels susccesos que esdevenen al famós edifici de la Rembla Catalunya de Barcelona. Però aquesta vegada en clau familiar!

Però per analitzar la pel·li, anem per parts. Què aporta [REC] 3: Génesis a la resta de la saga? Bàsicament, humor. Argumentalment, la història se situa paral·lela a la que els fans de la saga ja coneixen. Res nou de "la niña de Medeiros" ni històries diverses. D'acord, si algú dubtava,  hi trobarem un punt diabòlic en l'orígen de la infecció però bàsicament, res que no sabéssim. Això si, en Paco Plaza dinamita la saga d'una manera brutal. Si la primera part era terrorífica i la segona plena d'acció, aquesta tercera transcorre entre la pel·li de zombies esquitxada d'humor i l'humor esquitxat de sang, però sigui com sigui, no decep.

Una vegada trencat el binomi Plaza-Balagueró com a co-directors de la saga (que ningú pensi en un divorci doncs segueixen col·laborant en aquesta i en la propera entrega), calia veure com podia evolucionar el rodatge d'aquesta nova part. Enregistrada en un principi com les dues primeres parts càmera en mà, acaba deixant la marca de la casa sense que ningú se senti traït. L'argument ho demana i fora de lligams tècnics, el director Paco Plaza (Jaume Balagueró fa d'ajudant de producció) aconsegueix mantenir l'espectador enganxat sense preguntar-se per què després de dues pel·lícules i mitja ens deixem de càmeres com a part de la història per arribar a una filmació més "convencional". L'humor abunda i pràcticament protagonitza aquesta tercera part però sense deixar descontents els afeccionats més assedegats de sang i fetge: en seguiran trobant. Però és clar, l'argument, situat en un casament on com a tota festa d'aquest tipus hi abunda l'alcohol i la farra, demanava un to una mica més... relaxat per dir-ho d'alguna manera. Els aquerquetips i personatges més curiosos que hom pot trobar a qualsevol casament apareixen a  [REC] 3: Génesis. Des de el tiet que origina la matança a l'avi sord, el mossén, l'animador infantil (genial el personatge del John Esponja), els amics borratxos, l'amiga buenorra... tothom es convidat al casament, i és clar els nuvis.

Els papers protagonistes recauen en la Clara i en Koldo, els nuvis. La Clara porta els trets de l'actriu catalana Leticia Dolera. Aquella cria passota d'Al otro lado de la cama ha crescut, s'ha curtit a la TV i ara se'ns casa a l'enllaç més gore que ha donat el cinema espanyol. I no està disposada a que ningú li arruini el dia més feliç de la seva vida. Sota la imatge de fragilitat d'una núvia que s'emociona i plora durant el sopar nupcial s'amaga una lluitadora que sap donar-li al personatge tot allò que requereix. Te la fas teva desde el principi de l'acció fins el darrer fotograma tant de blanc immaculat com ensangonada i amb una serra elèctrica a la mà. Inconmensurable en el paper per la que serà recordada durant temps i que marcarà un abans i un després a la seva trajectòria professional.

El nuvi es interpretat per en Diego Martín. Més gran que ella, més fet i potser en un paper que llueix menys que el de la núvia, en Diego té un allarga experiència televisiva a Policias, Aquí no hay quien viva o a Hermanos y detectives entre d'altres. El seu treball és correcte, però com a la vida real, passarà el temps i el públic no recordarà mai el nuvi d'aquesta cerimònia anomenada [REC] 3 perquè la Leticia Dolera amb un personatge icònic se'l menja. De totes maneres, té prou taules com per cumplir amb la seva tasca i també protagonitza algun moment de glòria durant el metratge de la pel·lícula com la seva primera aparició com a Sant Jordi.

La resta de personatges tenen menys importància un per un si bé l'Ismael Martínez com a Rafa (amic del nuvi) pren una mica més de pes avançada la trama. Amb tot, en John Esponja, el mossén, l'Atún i un reguitzell de convidats van posant el seu granet de sorra posant cadascún moments i frases inoblidables: "Cinéma vérité"

A destacar també la banda sonora, molt ben seleccionada d'entre el repertori típic de tot enllaç matrimonial i "fiestorro verbenero" que es preci. Gavilán o paloma de Pablo Abraira, la magistral Eloise de Tino Casal o el Chup chup d'Australian Blonde són algunes de les peces que acompanyaran l'acció com a tot casament. El pop espanyol abunda i la clava acompanyant diverses escenes de la pel·lícula a la que li donen una més àmplia imatge de broma gegant i màgnifica.

Total, que ens trobem davant d'una molt recomenable pel·lícula. Molt divertida. Imprescindible pels afeccionats a la saga i que distraurà a tot aquell que caigui per primer cop dins l'univers de [REC] reinventant una saga que lluny de quedar tancada al maleït edifici de l'Eixample on comença la saga, demostra que hi ha [REC] més enllà. Esperant amb ganes la quarta i definitva (?) entrega. 

Little Phenomena (Sorteig)

Si fa uns dies us parlava de Phenomena i les seves dobles sessions, avui us vull presentar el seu nou projecte: Little Phenomena que s'estrena amb  una doble sessió aquest diumenge amb El Secreto de la Pirámide (Young Sherlock Holmes, 1985) i Howard, un nuevo héroe (Howard The Duck, 1986).

Anem a pams, què és Little Phenomena? Doncs bé, si recordeu l'entrada de Phenomena, aquest era un projecte que convidava a reviure les dobles sessions de cinema de barri amb programes dobles de pel·lícules mítiques dels 70 i 80 especialment, com Jaws, Alien, Ghostbusters, Back to the Future... Doncs bé, després de l'èxit d'aquesta iniciativa, la gent de Phenomena ha caigut en que aquella generació de joves i nens crescuts als cinemes de sessió contínua ja tenim una edat i uns fills i que les versions originals potser s'escapen a aquests nens. De la conjunció de tot això neix Little Phenomena, una nova secció dins el projecte Phenomena on els protagonistes seran els petits de casa. La idea és programar dobles sessions de pel·lícules emmarcades dins l'esperit Phenomena però dirigides a un públic més familiar perquè pares i fills poguem gaudir junts de les pel·lícules que fa 25 o 30 anys ens van captivar als que avui dia no anema massa lluny dels 40 per sobre o per sota. A més, a diferència de les demés sessions de Phenomena, que són en versió original subtitulada, Little Phenomena s'estrena en versió doblada al castellà perquè la llengua no sigui un obstacle pels més petits encara reacis a llegir subtítols.

I amb què s'estrena Little Phenomena? Doncs amb El Secreto de la Pirámide (Young Sherlock Holmes, 1985) i Howard, un nuevo héroe (Howard The Duck, 1986). La primera, amb Steven Spielberg a la producció ens presenta un jove Sherlock Holmes (molt més aclaridor el títol en versió original) coneixent en Watson i la seva primera rivalitat amb el que esdevindrà el seu antagonista, el malvat Moriarty. Una pel·li de misteri i aventures que va sortir de la ploma de Chris Columbus com entre d'altres: Gremlins, The Goonies, Home Alone, Harry Potter en diverses facetes. Diversió familiar assegurada.

La segona proposta, Howard, un nuevo héroe (Howard The Duck, 1986) és una d'aquelles pel·lícules mítiques més pel desastre que va suposar que no pas per l'èxit o la genialitat. Les aventures d'un ànec d'un altre galàxia que arriba per accident a la Terra on trobarà un món molt similar al seu i molts més problemes dels que pensa quan intenti tornar a casa seva. Basada en un còmic de cert èxit a Estats Units, la pel·lícula es deixa veure força bé. Va ser un fracàs de crítica i de públic, sí, però no li expliquis això a cap nano que durant prop de dues hores riu i s'ho passa d'allò més bé amb les aventures d'en Howard i la noia que l'acull, una joveníssima Lea Thompson (Back to the Future entre d'altres). Ah, petit detall... Qui va poder concebre una idea amb un punt de partida tant esbojarrat i s'hi va deixar mooooolts diners? George Lucas el pare de Star Wars... li ho perdonem, no?

Molt bé doncs això no és tot... Els amics de phenomena s'han portat MOLT BÉ, però MOLT i us volen convidar a uns quants de vosaltres a veure aquesta doble sessió. Tal i com ho llegiu. Per això, 3 de vosaltres tindreu 3 entrades per anar de franc diumenge 22 a les 17 hores a veure aquestes dues pel·lis al cinema Urgell de Barcelona. Per participar al sorteig d'aquestes tres entrades triples només cal que m'envieu un mail a gabi_ribera@hotmail.com posant al assumpte Phenomena i el vostre número de telèfon abans de les 00:00 de divendres i divendres mateix us comunicaré personalment als guanyadors com recollir les vostres entrades. Ha valgut la pena esperar per tornar a llegir el bloc? :) Molt sort a tots!

I si dubteu... Disculpeu la qualitat, a l'Urgell es veuran fantàsticament bé!!!!